“Hem aconseguit que vinguin els millors músics: no podem decebre’ls”
Josep Pons, director musical del Gran Teatre del Liceu
Josep Pons està il·lusionat. Ha renovat fins a la temporada 2021-2022 com a director musical del Liceu amb el convenciment que se l’ajudarà amb el projecte de fer una orquestra “bona de debò” i agraeix que el teatre compti amb ell per donar continuïtat al Pla Musical. Vol deixar, diu, “una orquestra que sigui una enveja i de la qual la gent es pugui sentir orgullosa”.
La Simfònica del Liceu viu un moment dolç, s’ha vist a l’ONU al concert dels Drets Humans. Hi ha nous fitxatges, però el pla de renovar set places per any s’ha complert en un 50%. És greu?
Hem sobrepassat la meitat en renovacions, sí, tot i que hi ha aspectes del Pla en que estem a zero. Però si accepto renovar és perquè em donen garanties i veig possibilitats de culminar. Quan ho haguem aconseguit no discutirem si vam trigar tres anys més del previst. Estem estudiant altres maneres, hi podria haver un pla de jubilacions parcials a tot el teatre que ho permetés.
En què diu que estan a zero?
Respecte a estructura interna de l’orquestra s’ha fet la feina, però jo volia un departament musical autònom, amb capacitat de decisió i independència econòmica i de gestió. El meu model era una Staatsoper amb una Staatskapelle que té la seva pròpia activitat, que pot decidir què gravar o si fa gires; tot en coordinació amb el teatre però des del departament. Perquè no es tracta només de fer òperes, sinó que hi hagi una estratègia per aconseguir la qualitat, per exemple, fent música de cambra: quan els teus primer instrumentistes de les seccions de corda acostumen a tocar junts en quartet, les seccions, que els segueixen, sonaran molt bé. Si els vents fan quintet i respiren junts hauran resolt un gran problema d’unificar atacs, respiració, vibrato, volum, afinació. Pensi que el nostre 90% del temps l’invertim a unificar. Si aquests ja unifiquen sols, la feina de l’orquestra seria molt més fàcil.
I per què no s’està fent?
Perquè tot val diners i cal veure-ho com una inversió. L’any que ve ho començarem a fer. Una de les condicions del meu contracte és que abans que jo marxi s’ha d’implementar el cicle de cambra.
Se’l deixa oficiar realment de
director musical del teatre?
Sí, però... El meu objectiu al Liceu és clar, se’m contracta per construir l’orquestra. El teatre ja era sòlid en veus, i Albin Hanseroth el va construir posant l’accent en les posades en escena, apostant per lectures que et sacsegin, que aconsegueixin crear l’emoció que va produir l’òpera en ser estrenada. Perquè jo tinc clar que som un teatre d’art i cultura, i no d’entreteniment. Joan Matabosch va seguir la idea, però quedava per construir l’orquestra. El Liceu podia parlar de tu a tu amb les grans cases d’òpera en termes de veus i posades en escena, però no de cossos estables. Una cosa així no la pots fer sol, m’han de donar les eines. Cal una voluntat política, un suport i un ajut econòmic. Fent símil futbolístic, la nostra orquestra ha de poder ser un Manchester City que en poc temps s’ha fotut a dalt, i ha de poder parlar de tu a l’Òpera de París o al Covent Garden, és a dir, a un Barça i un Bayern de Munic. Podem fer un Manchester City, per què no? Ho va fer a Birmingham el Simon Rattle. Però calen eines. A Guardiola quan el fitxa el Manchester City no li comencen a regatejar en contractació de jugadors, no li diuen “aquí haurem d’esperar... no podrà ser”. Un altre exemple: el cor de l’Òpera de París és possiblement el millor del món. El porta José Luis Basso. Què hi tens, a París?, li preguntes. “Me dan lo que necesito”.
Però a París no venen d’un forat econòmic com el Liceu...
Evidentment. A veure: en Basso no és un boig que demana. Tots nosaltres estem educats en l’austeritat, en la raó. No som gent que s’hagi de vigilar perquè hem vingut a gastar diners, al contrari, som gent responsable. Quan dius que necessites una cosa és perquè la necessites de debò i has mirat la fórmula més econòmica. Si m’han vingut a buscar, m’haurien de fer acte de fe i no haurien de caler gaires reunions per explicar-me i fer pedagogia. No em poden fer sentir sub iudice.
S’ha sentit així?
Moltes vegades. I he proposat idees que no han prosperat. Tenia una temporada dissenyada que es deia Les cambres del Liceu. Eren concerts de músics de l’orquestra al Saló dels Miralls, al Foyer, a la Sala d’assaig, al hall d’entrada i a dalt l’escenari, amb el públic amb vistes a la sala. La programació: tot Mozart, versions que es feien per a grups de vent dels grans èxits de Les noces de Figaro, La flauta màgica... Un bombonet que et permetia a més fer un recorregut pel teatre. Després hi ha el tema dels concerts simfònics: no es tracta de si la ciutat en vol més i si hi ha prou públic, sinó de que és una qüestió terapèutica, sortir del fossat és necessari. Però crec que això ara ja està entès al teatre.
Com valora les audicions i els fitxatges que s’han fet fins ara?
Molt positivament. El repte era aconseguir que vinguessin els millors músics del país, perquè ja sabem que els millors del planeta es presentaran a Berlín o a Munic. Però és que ara hi ha un punt d’inflexió interessant a la música a Espanya, la gent que puja és boníssima. Claudio Abbado tenia a la Mozart Orchestra set joves espanyols, set! El primer oboè de la Bayerische és espanyol, el de la Staatsoper es una sevillana a la vintena a qui Barenboim duu aquí dalt... i ha mostrat interès a fer les audicions al Liceu.
Barenboim la duu aquí dalt i vol venir a Barcelona?
Perquè ha sentit que al Liceu es mouen coses, que hi ha un projecte. Acaben d’entrar dos cracs: Guillermo Salcedo, que havia estat primer fagot de la Birmignham i té molta carrera, i Maria José Rielo, fagotista gallega, molt jove però apreciada. Tenim al contrabaix l’andalús Joaquín Arrabal que havia estat temptat per la Filharmònica de Viena... Hem aconseguit atreure els millors: ara no podem decebre’ls. Són el futur, i la Simfònica del Liceu ha de pivotar sobre aquesta gent, són qui ha de marcar el compàs, perquè no tenen altre horitzó que formar part d’una molt bona orquestra. I si no la tenim marxaran, són gent que poden anar on vulguin, es mengen el món i es coneixen. Sí, ara estem en boca de tots, es parla del Liceu, i si fallem haurem perdut el temps.