A la vora del penya-segat
Durant una llarga temporada, s’ha parlat molt del xoc de trens i del joc del gallina. Demà farà un any que va morir Thomas Schelling, que l’any 2005 va rebre amb Robert Aumann el Nobel d’Economia pels seus estudis sobre aquesta mena de coses. Aleshores Andreu Mas-Colell els va dedicar un article on destacava que Schelling havia analitzat, per mitjà de la teoria dels jocs, els principis de la negociació en situacions límit.
Com assenyalava l’exconseller, aquestes publicacions, que van tenir molta influència en les estratègies dels EUA durant la guerra freda, subratllaven el paper de les represàlies i les contrarepresàlies i la importància de tenir o no tenir una reputació d’irracionalitat o de duresa. Un dels seus exemples més coneguts proposa imaginar una persona encadenada pel turmell a una altra a la vora d’un penya-segat. La regla del joc és que guanyarà qui resisteixi més sense cedir. Com es pot guanyar? Hi ha les opcions d’amenaçar l’altre amb llançar-lo o amb llançar-se daltabaix. Però la primera resulta poc creïble i la segona massa irracional. La solució, segons Schelling, és posar-se a ballar cada cop més a prop del penya-segat. En resum, es tracta de persuadir el rival que s’està disposat a assumir un risc més alt que el de caure accidentalment pel precipici. Evidentment, aquest exemple no té en compte el diable, que sempre es troba en els detalls.
Mas-Colell és considerat internacionalment una autoritat en la teoria dels jocs. I Clara Ponsatí, que va ser alumna seva, té un gran prestigi acadèmic com a especialista en la teoria que l’aplica a les estratègies de negociació. Potser algun lector encara recordi que el novembre del 2012 va publicar un article titulat Beneficis, costos i teoria dels jocs. Concloïa que, des de la teoria dels jocs, la solució òptima per al conflicte entre Espanya i Catalunya era que Catalunya optés per la independència i que Espanya l’acceptés. El pronòstic de Ponsatí era que el discurs d’Espanya basat en “amenaces miops que finalment no podria executar” era poc intel·ligent i no trigaria a canviar i que Catalunya es comportaria irresponsablement si donava credibilitat a aquestes “amenaces vàcues”.
Segur que Elsa Artadi, a qui acaben de batejar com l’estratega de Puigdemont i que ha format part del nucli dur de Mas-Colell, també és experta en la game theory. Caldrà veure quines tàctiques li recomana a qui ja ha practicat tant la del ball a la vora del penya-segat com la del fait accompli.
Probablement la teoria dels jocs ha tingut un paper més important del que es pensa en el procés. Seria interessant que algú expliqués com s’ha anat concretant, a la manera de l’assaig de Hannah Arendt sobre els famosos papers del Pentàgon, on analitzava el procés catastròfic de presa de decisions sobre la política dels EUA al Vietnam. És en aquest assaig, que es titula La mentida en política, on Arendt apunta que els que es dediquen a la solució de problemes per mitjà d’aquests models matemàtics solen compartir amb els mentiders la intenció de desfer-se dels fets i la confiança que és possible aconseguir-ho.
Probablement la teoria dels jocs ha tingut un paper més important del que es pensa en el procés