El Girona ocupa l’espai
L’Espanyol s’enfonsa en el seu nou derbi i l’afició demana que plegui Sánchez Flores
Nou derbi i velles sensacions a Cornellà. El Girona va doblegar ahir a la nit un Espanyol desconegut que va patir molt més que una derrota. La pobríssima imatge que va oferir davant un rival que arriba per ocupar el seu espai, com va dir el mateix Quique Sánchez Flores ala prèvia, va fer que l’afició acabés donant per tancat un cicle i exigint a crits la sortida del tècnic. Els blanc-i-blaus s’enfonsen a la taula i es queden a quatre punts del descens en tant que els blanc-i-vermells són ara els que somien amb Europa.
En el seu primer cara a cara, els dos tècnics van sortir amb el millor de cada casa, amb els ajustos obligats per les baixes a les dues bandes. Quique Sánchez Flores no va tenir dubtes a tornar als partits previs a la titularitat de Sergio García per cobrir el seu forat amb Baptistão com a parella d’atac de Gerard, deixant a les bandes Jurado i Piatti, tot i que aquesta vegada a cama canviada en un peculiar experiment que no va aportar massa a l’equip. Pablo Machín, per la seva part, va haver de tornar a improvisar la defensa ressituant com a central Timor, que ahir va acompanyar Ramalho i Juanpe en la defensa de tres i repetir l’esquema habitual amb Maffeo i Mojica com a carrilers.
La va encertar Machín al camp i Sánchez Flores en la lectura que feia del partit en la prèvia: l’Espanyol ho tindria difícil per controlar el partit si no li imprimia intensitat. I això va ser el que es va apreciar ja d’entrada per a desesperació de la grada local i alegria dels dos centenars d’aficionats gironins que ocupaven l’espai de l’afició visitant. El Girona feia valer la seva superioritat al centre del camp i dominava el matx com si es tractés del conjunt local davant un rival convertit en un feix de nervis que tornava a acumular imprecisions i que només semblava tenir com a únic recurs ofensiu el joc directe.
El Girona no aconseguia, tot i això, arribar amb claredat a l’àrea de Pau López ni connectar amb un motivadíssim Stuani, que ahir va emular en entrega altres ex-blanci-blaus que aquesta campanya ja s’han enfrontat al seu antic equip i que va sortir del camp aclamat per la grada ja els últims minuts.
La desesperació del tècnic local no es va fer esperar. Va esperonar com mai els seus des de la banda, tot i que el lleuger increment de revolucions que va aconseguir amb prou feines es va notar en la brega de Piatti o Gerard, insuficient davant un rival ben posicionat i crescut.
Al Girona només li faltava el gol per certificar el seu domini. I a falta de les connexions amb Portu o Stuani tant Borja García com Pere Pons ho van intentar amb dos cacaus que van obligar Pau Lopez a lluir-se per convertir-se en el millor del seu equip en aquests primers 45 minuts. Però el premi va arribar, a pilota aturada. En un córner botat per Granell ja al minut 45, l’Espanyol va tornar a demostrar els seus dubtes i Timor només va haver d’empènyer una pilota solta.
Les coses van continuar igual després de la represa i a Quique no li va quedar altra opció que moure la banqueta a la recerca d’alternatives. Va triar la més inesperada: fer seure Piatti per treure Hernán, que passa de l’ostracisme a la gespa sense solució de continuïtat en una decisió tècnica difícil d’entendre. Poc després va ser Granero qui va substituir Javi Fuego. A Machín no li feia falta canviar res i ni els moviments del rival no el van fer canviar d’idea o de peces. Perquè o molt malament ho havien de fer els seus o molt diferent l’Espanyol perquè les coses canviessin. Per més que l’únic gol al marcador mantenia el partit completament obert.
Els blanc-i-blaus van anar agafant pes en un partit que a poc a poc es va anar escalfant entre la incapacitat dels locals, la desesperació de la grada i el recurs del Girona a un joc aspre que va apartar uns minuts del terreny de joc David López per una hemorràgia nasal després d’una topada amb Stuani.
Però ni les alternatives, ni l’empenta ni l’actitud cada vegada més conservadora del Girona no van servir a l’Espanyol per amenaçar la porteria que defensava Bono, segur en les escasses ocasions que els locals el van obligar a ser-ho. Els blanc-i-blaus estaven perduts i la grada va començar a xiular errades d’Hernán, Granero, Baptistão... Fins que no va dubtar a apuntar, de manera breu però unànime, el mateix Sánchez Flores al crit de “Quique, marxa ja”, que no s’havia sentit mai abans a Cornellà. El van seguir els desesperats “directiva, dimissió” i “aquesta samarreta no us la mereixeu”. El partit estava mort i el projecte semblava que també arribava a la fi.
La grada de Cornellà va aclamar el retornat Stuani i va acomiadar els seus entre xiulets Machín va ubicar Timor com a tercer central i va dominar el joc amb el seu esquema habitual