La carta als Reis del món de la cultura
Responsables de diferents sectors expressen els seus desitjos per al nou any
L’any 2017 a Catalunya es tanca amb un dèficit en el consum cultural. El sector editorial no només ha vist com el grup Planeta traslladava la seva seu fiscal a Madrid, sinó que ha registrat una disminució del 10% en el consum des que el dia 1 d’octubre es va celebrar el referèndum i el procés va agafar un camí no exempt de sotragades. La inestabilitat política i la concatenació de jornades històriques ha absorbit bona part de l’atenció d’una ciutadania que, almenys en determinades dates, ha abandonat teatres i sales de concerts, cinemes i museus. Arribats a aquest punt, els desitjos del sector cultural per al 2018 inclouen, sens cap dubte, més estabilitat i una reactivació de les tasques de Generalitat i Ajuntament de Barcelona, en aquests moments en standby. Diferents agents culturals i responsables d’equipaments de Barcelona formulen la seva particular carta als Reis d’Orient
PEPE SERRA, director del Mnac “Els pressupostos de cultura haurien d’arribar al 2% del PIB”
“Per començar, és necessària la centralitat de la cultura i, per tant, una dotació pressupostària conforme. Si és veritat que la cultura, com la sanitat o l’educació, forma part de l’Estat del benestar i és un instrument fonamental en la nostra societat, els pressupostos de cultura no poden ser inferiors a l’1% i haurien d’assolir com a mínim el 2%.
En segon lloc, hi ha la qüestió de la fiscalitat i el mecenatge. No només una llei que incentivi i reconegui els patrocinis i el mecenatge, sinó també el consum individual. Entendre que les aportacions a la cultura són una altra via per pagar impostos, no per eludir-los, de la mateixa manera que ho són els abonaments particulars. Un abonat al Lliure hauria de tenir una recompensa perquè està invertint en cultura.
Però a més seria necessari que en temes culturals les administracions siguin una única veu. Per a grans temes, per a estratègies, per a projectes a mitjà i llarg termini, per a la planificació, que les administracions actuïn coordinadament
amb el sistema cultural i no de manera separada.
Un altre tema clau és l’educació. Històricament es parla del divorci entre la cultura i l’educació... sense que mai s’arribi a produir aquest acord real estratègic que permetria que el món cultural estigui present des de la base al món educatiu, que és el que generaria una societat diferent, una relació més pròpia, menys acomplexada i més crítica. Aquesta nova relació s’hauria de donar en un doble sentit: de les institucions a la societat, però també de la societat a les institucions.
També resulta bàsica la planificació a llarg termini i la qüestió del sentit i la prioritat. Es treballa de manera improvisada en cultura i no es fixen prioritats ni plans a mitjà i llarg termini que s’hagin de complir. Actualment hi ha un curtterminisme vinculat a interessos polítics i no de país. Transformar un sector significa treballar a mitjà i llarg termini tot i que tu no gaudeixis dels resultats i elaborar plans construïts amb rigor i dotats de sentit en el context en el qual es desenvolupen i no de manera aïllada.
Per acabar, però fonamental, l’accessibilitat i l’autocrítica. Que la cultura sigui accessible de debò. No parlo de barreres físiques, sinó que existeixi una autèntica igualtat d’oportunitats d’accés i vies reals de participació i cocreació. S’ha fet amb les biblioteques, que són de franc, i tenen tres milions i mig d’usuaris. Però amb la resta no hi ha igualtat social. Cal mirar qui no té accés i corregir-ho i les institucions hem de ser cada vegada més connectors entre les persones, llocs de trobada i discussió més que prescriptors”.
DANIEL FERNÁNDEZ, president de la Federació del Gremi d’Editors d’Espanya
“Que es llegeixi més, perquè les societats que més prosperen són les lectores”
“Si hagués d’escriure una carta als Reis i encara cregués que són Mags els demanaria que es llegeixi més, perquè les societats que més prosperen materialment i fins i tot espiritualment són les societats lectores. A tot Espanya tenim un problema, encara avui, amb els nostres índexs de lectura i gaudi de llibres.
Anant a peticions més concretes, demanaria més dotacions públiques per a biblioteques, ajuts perquè les llibreries continuïn sent aquest motor cultural bàsic a tants pobles i ciutats, respecte a la suposada hora de lectura escolar, si és possible sense imposicions que allunyin els joves dels llibres, un més bon tracte i reconeixement a totes les llengües del Regne i les seves produccions editorials, la creació de biblioteques escolars i estímuls perquè cada alumne comenci la seva pròpia biblioteca...
Sent encara més concret: cal demanar a la Unió Europea que activi d’una vegada la directiva per equiparar l’IVA del llibre digital amb el del llibre físic. Amb el govern central i especialment amb el nou ministre de Cultura, Educació i Esport, han millorat força coses. S’ha corregit la compensació per còpia privada, el famós cànon, després que el govern, malgrat les advertències del sector, sortís escaldat del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i del nostre propi Tribunal Suprem. I sobretot s’ha pactat amb el sector, a través de la Cambra del llibre d’Espanya, un pla de foment del llibre i la lectura que inclou des del 2018 fins al 2020. Ara estem esperant que hi hagi pressupostos i desplegament real. I que el ministeri es posi de debò a lluitar més i millor contra la pirateria.
De la mateixa manera, la digitalització del sector, especialment del llibre de text, continua a mans i esforç de la inversió privada, sense que en ocasions es reconeguin les lògiques llicències i compensacions. A Catalunya, la interlocució amb Santi Vila mentre va ser conseller de Cultura crec que va ser molt bona, però la situació política que coneixem i patim va fer que es paralitzessin massa coses. De forma similar, després de l’impuls que va donar Jaume Collboni a una Barcelona que jugava a fons i amb naturalitat la seva carta de ser una ciutat i capital editorial, ara hi ha dubtes raonables sobre si es compliran els plans previstos, tot i que el primer tinent d’alcalde, Pisarello, s’hi va comprometre. En resum, estem com els nens a les portes de la nit de Reis. Creiem que hem fet bondat i hem treballat durant anys perquè el 2018 suposi un canvi a millor en les polítiques que afecten el llibre i la lectura. No esperem exactament regals, sinó que es compleixin per fi les promeses i rectificacions tantes vegades ajornades. Potser n’hi hauria prou que els Reis d’Orient deixessin a cada casa un o més llibres...”.
VÍCTOR GARCIA DE GOMAR, director artístic del Palau de la Música
“Una vocació transformadora”
“Les diverses crisis per les quals estem passant ens obliguen a treballar a partir de les ruïnes de les nostres institucions. La col·laboració publicoprivada, els paràmetres economicistes (visites, taquilla) ens obliguen a tractar la cultura com a mercaderia. Tot i això, des de l’òptica de la modernitat i innovació, necessitem reequilibrar les nostres programacions. Sota l’imperi de l’espectacle i la comunicació hem de reconèixer que les nostres programacions no es dirigeixen a una majoria sinó a una diversitat de minories. Així doncs necessitem una programació més plural i diversa que vagi des de les superproduccions fins a les propostes de més risc.
En temps complexos, necessitem optimitzar recursos, mancomunar serveis i treure profit de les col·laboracions entre institucions. I evitar duplicitats entre espais com el Palau de la Música, que és l’Atles del repertori i els grans intèrprets, a més d’un centre cultural, i L’Auditori, que és l’exquisit espai on es presenta en clau pública el més capdavanter, els noms del futur, els músics i formacions del país, sempre tenint com a eix l’OBC.
Per al Liceu caldria desitjar una narrativa pròpia, que posi en el centre del projecte les seves formacions pròpies, que sigui ambiciós en la seva cadència d’estrenes de noves obres i en la recuperació de patrimoni, que trobi un equilibri entre grans títols i altres que mai abans no s’han sentit a Barcelona. Tot això sota una nova mirada que actualitzi les dramatúrgies.
Per als nostres compositors, que les administracions revisin en quina consideració els tenen. La creació musical al nostre país viu un gran moment. El suport a través d’una jerarquia d’oportunitats seria necessari. Ídem per als poetes.
Que desperti el suport públic als gèneres minoritaris: música antiga, jazz d’avantguarda, música contemporània...
Gires pel territori de les formacions estratègiques (musicals, teatrals...).
Les fàbriques de creació necessiten explicar millor els seus projectes. La Model pot aspirar a ser un autèntic espai de reflexió i exhibició multidisciplinària.
Parafrasejant l’artista Louise Bourgeois, si l’art és garantia de salut mental, necessitem més que mai que Barcelona i les seves institucions tinguin una vocació transformadora respecte a l’experiència
que ofereixen”.
LLUÍS PASQUAL, director del Teatre
Lliure “Que les institucions culturals siguin tan independents de la política com sigui possible”
“Arribaran nous responsables culturals a la Generalitat i l’Ajuntament. Jo soc gran i ja he viscut molts canvis en les administracions. I per això desitjo com a carta als Reis que les institucions culturals continuïn sent tan independents respecte a la política com sigui possible. Perquè per sort, les nostres institucions culturals, que continuen sent fràgils des del punt de vista dels recursos, en canvi no són tan fràgils observades des de la seva entitat. El Lliure té una entitat. I el Mercat de les Flors. I el CCCB. I el Teatre Nacional de Catalunya. I tants d’altres. Ja han aconseguit una entitat que hauria de resistir més enllà dels avatars polítics que puguin esdevenir.
Em ve a la memòria aquella frase de Churchill, reunit amb el cap d’Estat militar en la Segona Guerra Mundial. El militar li diu que necessiten més diners i que els hauria de treure de la cultura. Churchill es gira i li diu: Llavors, per a què fem la guerra? Em passa el mateix. A les institucions culturals se les ha de protegir i han de créixer. Així que demanaré com cada any més recursos. Si en aquest país es dedica a la cultura un 0,5% del PIB, als països del nostre entorn hi dediquen més del dos. En aquests moments, pels índexs de creixement que es publiciten, se suposa que estem sortint de la profunda crisi econòmica que hem viscut. Això es notarà en la macroeconomia, però nosaltres, la cultura, som microeconomia. I no es nota. Al contrari. Per descomptat en la carta als Reis demanaria que no hi hagués més despropòsits com l’IVA cultural i ara l’altre IVA, que ens deixin treballar amb tranquilitat, sense ensurts.
I que es mantingui la confiança del públic que s’ha manifestat en els últims mesos en plena crisi. La gent ha continuat volent anar al teatre. Això fa més fortes les institucions, perquè a qui van consagrades és al públic i és ell amb els seus impostos qui les paga. Aquesta confiança no s’ha perdut.
Estem en un moment de canvi social molt gran. Les noves tecnologies del futur ja són un present molt present en la nostra vida, hi ha un canvi de models de societat, i s’observen societats molt dividides, com les que hem vist en el Brexit, als EUA amb Trump o aquí. Aquests canvis provoquen transformacions culturals, de llenguatge. I hem de tenir recursos per poder crear eines per a aquest nou llenguatge que apareix de la mateixa manera que ha passat en cada canvi de segle. Perquè estem en un canvi de segle que s’ha allargat molt. Hem de trobar les eines per al nou llenguatge i això vol dir recursos i una mirada crítica, autocrítica, i un diàleg renovat amb l’espectador”.