La incògnita catalana

El resultat de les eleccions autonòmiques deixa per al proper any la resolució de la crisi política de Catalunya.

CATALUNYA viu instal·lada en l’excepcionalitat política des que es va iniciar el procés sobiranista el 2012. La tensió ha crescut any rere any fins a arribar el 2017 al xoc de trens anunciat, que, malgrat el perill manifest que suposa, es va afrontar des del pont de comandament independentista amb una temeritat i una imprevisió desconcertants. Aquest accident induït ha deixat un balanç de ferits voluminós, alguns de gravetat. La col·lisió entre el marc constitucional i la nova, i inoperant, legalitat catalana impulsada des del Govern i el Parlament ens ha deixat en herència un retrocés a la preautonomia. El panorama és desolador. Catalunya es troba en una conjuntura inèdita, amb una bona part de l’últim Govern a l’exili o la presó, la convivència i l’economia molt afectades, i un horitzó en el qual convergeixen tots aquests fruits indesitjats –però previsibles– del procés amb un assortiment d’incògnites.

Amb aquesta situació, el 2018 es presenta com un nou capítol de l’excepcionalitat –que paradoxalment amenaça de cronificar-se–, però amb un pas de rosca respecte d’anys anteriors. A l’escriure aquestes línies, Catalunya es troba sense govern. La qual cosa és normal quan s’acaben de celebrar unes eleccions i encara no s’ha constituït la Mesa del Parlament, ni s’ha investit president de la Generalitat, ni el president ha format gabinet. Tot i això, ja no és tan normal que l’esmentat procediment parlamentari, resolt amb una relativa facilitat en les legislatures prèvies, es perfili ara com una proesa. Com va passar a Espanya el 2016, quan va estar sense Govern més de deu mesos, Catalunya encara la formació de Govern amb una fragmentació parlamentària determinant. I s’hi ha d’afegir una rancúnia fins ara irreconciliable, en primer lloc entre el bloc sobiranista i el constitucionalista, i en segon lloc entre les forces independentistes de Junts per Catalunya i ERC, aquesta última atenuada de cara a la galeria. I per acabar-ho d’adobar, tenim l’aplicació de l’article 155 i la situació judicial de nombrosos diputats, inclosos el president cessat Carles Puigdemont i el que va ser el seu vicepresident Oriol Junqueras, líders de les dues grans formacions independentistes.

Les incògnites són moltes i rellevants. Per exemple, ignorem si Carles Puigdemont serà el candidat a president per JxCat i tornarà de l’exili a Barcelona per a la investidura, assumint el risc cert d’anar a presó. No sabem si, al contrari, es quedarà a Brussel·les i designarà per al càrrec algun dels seus correligionaris. Desconeixem les condicions que ERC reclamarà per integrar la majoria parlamentària, i si la debilitada CUP provarà d’imposar les seves. Al contrari, sí que sabem que Puigdemont ha edificat la seva exitosa campanya criticant l’aplicació de l’article 155 i exigint la restitució com a president, però no concretant un programa de govern; també que a ERC no li resulta fàcil digerir la frustració després de la pèrdua d’una ocasió d’or per sobrepassar a les urnes els hereus de Convergència i comandar el bloc independentista. Ara bé, no sabem si a la fi es podrà investir un president o si es convocaran unes noves eleccions a l’abril, per tal de celebrarles abans de l’estiu... possiblement per assolir un resultat similar al del 21-D. La situació política a Catalunya continua sent molt complexa, molt tensa, però ara s’enfronta al nou any desproveïda fins i tot d’un govern i unes polítiques que puguin seduir, almenys, una part de la població. Finalment, sí sabem ja tots a Catalunya, encara que alguns vulguin ignorar-ho, que la via unilateral a la independència, rebutjada per la Unió Europea, porta els impulsors a la presó o a l’exili, la qual cosa la fa difícilment aplicable. De la mateixa manera que també haurien de saber tots a Espanya que l’independentisme català se situa en àmplies capes de la població i no s’eliminarà de cop. L’anomenada política del pal sense pastanaga és estèril i, a més, condueix a daltabaixos com el que va patit el PP a Catalunya el passat 21-D.

En efecte, la conjuntura és molt complicada. Tot i així, hi ha dues coses clares. Una és que quan la via està obturada, no queda cap més remei que buscar una alternativa. L’altra és que per a això és indispensable reformular els objectius polítics i les estratègies de les parts implicades en l’operació. L’any 2018 que ara comença serà de progrés per a Catalunya si els seus representants fan un exercici de realisme i accepten la situació tal com és. I serà de retrocés per a tots els seus ciutadans, sense excepció, si no ho fan. Hi ha un temps per a cada cosa. Després del moment de l’enfrontament arriba el de la negociació i el pacte, que com se sap exigeix renúncies de les dues parts. En aquest cas, als plantejaments maximalistes: es tracta de trobar un nou encaix per a Catalunya a Espanya, una cosa possible sense haver de recórrer a ruptures unilaterals. Això sí, amb una millor disposició al diàleg, i esperant la correlació de forces parlamentària adequada.

Fa pànic imaginar un 2018 en clau 2017, en què s’agreugin la fatiga, la tensió, la divisió i la minva de capacitats de la societat catalana. En aquesta pàgina hem advertit reiteradament sobre els efectes que ha tingut el procés sobre la convivència, una situació que, per dir-ho ràpidament, ha reduït a la meitat la influència dels catalans com a col·lectiu. I hem parlat dels efectes econòmics, plasmats en la fuga d’empreses i de talent, en la retracció de la inversió exterior i del consum interior, que aviat tindran un reflex negatiu al mercat laboral. Aquesta no és una lectura tremendista de la conjuntura, com pretén el sobiranisme, sinó simplement desapassionada. Al món, a Catalunya, hi caben tots els somnis. Però les lleis de la realitat s’imposen inexorablement. Els polítics no poden ignorar-les sense posar en risc els qui els van elegir. Dit d’una altra manera, cal apostar per una cultura política diferent. Cal prioritzar els interessos col·lectius sobre els d’una part. I cal treballar per anar deixant enrere aquests anys d’excepcionalitat i tornar, mitjançant la reformulació dels objectius i una gestió pública més assenyada, cap a la normalitat de progrés que ha caracteritzat Catalunya des de la recuperació de la democràcia.