Record de Nadal
Jordi Amat rememora el Nadal de la seva infantesa, quan ell era petit i havia d’adaptar-se a les tasques laborals dels seus pares: “La primera vegada que vaig donar un cop de mà a la botiga, encara no hi havia sobres per embolicar i tothom volia regalar l’Unplugged d’Eric Clapton o la banda sonora d’El guardaespatlles de Whitney Houston. Ho he buscat. Ha de ser el Nadal de 1992. Tenia 14 anys. Per un instant ser part de l’empresa familiar”.
No veuríem la cavalcada dels Reis, perquè totes les voreres del carrer Sepúlveda ja serien plenes, però és que amb aquell fred no valia la pena estar-se passejant pel centre de Barcelona. Ploure, al meu país, ja no plou gaire, però sovint fa un fred que pela. Vam entrar els quatre a una de les cafeteries hipsters que han obert pels voltants del mercat de Sant Antoni. Ens vam asseure a taula, aclaparats, i els nens van demanar un batut de xocolata. No vam tenir ni ganes de dir-los que no, que potser millor un suc, perquè sabíem que els havíem pres una il·lusió: enguany tampoc veurien els Reis dalt les carrosses.
Aleshores em va revenir un sentiment, vell i trist, estrany i antic, com una bella ressaca cantada per Tom Waits. Per ferlos passar la mala estona, abans de tornar cap a casa, més valdria explicar-los altra vegada aquella història. La del millor regal que van dur els Mags. La jukebox de joguina on feia sonar, una vegada i una altra, el Rock del Rellotge. La música, els Reis, els records. Tot lliga. Perquè a casa els pares tampoc no ens podien dur a la cavalcada. No recordo haver-hi anat mai. A casa el Nadal era la botiga, com si visquéssim dins d’una estampa cantada per Jaume Sisa, i la vigília de Reis el dia de festa gran, com si interpretéssim un conte de Dickens.
Veníem discos. El pare, humil, s’hi havia posat de jovenet, a mitjans dels seixanta, despatxant a una botiga petita. Va començar amb un local minúscul, adjunt a la porteria d’una casa de l’Eixample. Als estius, aprofitant el boom del turisme, pujava dalt d’una motoreta i s’acostava a la Costa Brava per col·locar discos als hotels. Sembla una postal del desarrollismo. Era un menestral de manual. Un emprenedor que no s’ho deia. Una figura típica del pessebre català. Un pencaire que va encertar pitjant el botó de l’ascensor social. Amb la mare se’n van sortir. “Deurien tenir els 40 fets / com jo ara mateix...” em dic plagiant dos versos de Posa’m més gin, David –l’obra mestra d’Ara i Més de Mishima, el millor disc en català publicat aquest 2017 que avui s’acaba.
Al cap de 20 anys es van atrevir a obrir botiga al centre. El primer Gong. Consell de Cent entre Rambla Catalunya i passeig de Gràcia. Una altra època. Una Barcelona que ja no és la d’ara. Quan una botiga d’un petit empresari local encara podia pagar els preus dels lloguers a les zones més comercials de la ciutat i publicar un anunci a tota pàgina en aquest diari de paper era l’aposta publicitària de tot l’any. Pertanyíem a un món que ha desaparegut. Érem la baula final de la cadena d’una gran indústria internacional de la cultura
Si la vigília de Reis les cues s’allargaven davant la caixa, l’endemà al matí les butaques del saló serien plenes de regals
i l’entreteniment. Hi havia els creadors i al seu voltant una enorme xarxa de gent treballant. Productors, tècnics als estudis de gravació, companyies nacionals o multinacionals amb tota mena de departaments, els distribuïdors i al final de la cadena els botiguers. Nosaltres. Si la vigília de Reis les cues s’allargaven davant de la caixa, si la mare abaixava la persiana més tard que mai, volia dir que tot anava bé i l’endemà al matí les butaques del saló estarien plenes de regals.
La primera vegada que vaig donar un cop de mà a la botiga, encara no hi havia sobres per embolicar i tothom volia regalar l’Unplugged d’Eric Clapton o la banda sonora d’El guardaespatlles de Whitney Houston. Ho he buscat. Ha de ser el Nadal de 1992. Tenia 14 anys. Per un instant ser part de l’empresa familiar. A vegades em tocava baixar fins al carrer Tallers, entrar a la competència i comparar els preus de les novetats (els anotava, mort de vergonya, en un paperet). Sobretot m’agradava endreçar els discos col·locats per ordre alfabètic als mobles desgastats de ferro negre. Durant aquells dies res semblava més entranyable que una àvia que apareixia amb una llista de compacts per regalar als néts on mai no hi faltava un disc de rock dur o la darrera novetat del rock català. Nostàlgia? No. No val la pena. Ara tenim més música a l’abast que mai. Milers de gravacions, les versions que vulguis, una pila de concerts i milers de videoclips. Fas clic i ja està.
Però alguns anys abans d’aquella primera vegada despatxant, quan jo encara era petit per treballar, em recordo caminant amb el meu pare pel carrer Consell de Cent, sense ningú al costat, a la vorera de les galeries d’art mentre milers de nens devien esperar l’epifania de les carrosses reials. Recordo poquíssims moments més caminant sol amb ell. Aquell record vell i estrany es confon amb l’alegria infantil de l’endemà. Al matí, amb il·lusió nerviosa, desembalaria el paquet i en sortiria la jukebox de sobretaula. Funcionava amb piles, feia colors i al mig s’hi col·locava un petit casset per escoltar clàssics del rockn’roll nord-americà. El Rock del rellotge.
La música i els Reis, la feina i la família. És la pàtria més antiga que recordo. Una barreja d’il·lusió i responsabilitat, sense èpica però amb constància. Un llegat que retorna per Nadal i que ens toca transmetre. Sortim tots quatre de la cafeteria. Ens encaminem cap a casa.