VIATGE A SANDINOLANDIA
Daniel Ortega reinventa la revolució socialista a còpia de cristianisme i esoterisme, decidit a governar fins que es mori
Les imatges del president Daniel Ortega i la vae sa es poden trobar a ca a antonada de Managua, convertides en un pamflet colorista de l’ex-guerriller reconvertit en reietó.
Entrant a Managua per la carretera panamericana, la capital nicaragüenca sembla exhibir aquells símptomes inconfusibles del deliri del poder absolut. En aquest cas, el poder de l’exguerriller sandinista Daniel Ortega, resident del palau presidencial La Loma des de fa onze anys i amb almenys cinc més per davant. Sense oblidar els també simptomàtics capricis de la primera dama, la poeta i artista Rosario Murillo, que va ser elegida vicepresidenta en les eleccions de l’any passat. L’autopista està vorejada per més de cent “arbres de la vida” enormes, estructures de 17 metres d’alçària il·luminades amb colors cridaners, dissenyats per la Murillo en persona sota la influència de les filosofies orientals del seu guru espiritual, Sai Baba. El preu: 20.000 dòlars la peça.
En una rotonda embussada pel volum de trànsit parpelleja una imatge d’Hugo Chávez feta amb llums de neó, una altra creació de Murillo, com ho son les imatges il·luminades de tots els líders del bloc socialista llatinoamericà, d’Augusto Sandino, l’històric guerriller anticolonialista que va vèncer els invasors dels Estats Units als anys trenta, i, per descomptat, d’Ortega. Cada dos o tres quilòmetres, s’aixeca un cartell enorme de la parella presidencial, decorat amb el nou color del sandinisme: rosa elèctric en lloc del negre i blanc. “Temps de victòria”, anuncien. “Per gràcia de Déu”. És l’eslògan del sandinisme del segle XXI, un còctel de socialisme, cristianisme i esoterisme.
Aquest híbrid de l’Strip de Las Vegas i una desfilada a Pyongyang només podria ser l’obra d’un astut estrateg populista com Ortega, que no ha deixat el poder del tot des de la revolució el 1979. Era la veu dirigent al Govern de Reconstrucció Nacional, creat pels sandinistes després de la derrota de la dictadura de Somoza el 1979. Va guanyar les eleccions el 1984 i, fins i tot durant els anys dels governs liberals (i corruptes) d’Enrique Bolaños i Arnoldo Alemán, entre el 1990 i el 2006, els sandinistes controlaven l’exèrcit. Després, Ortega es va imposar en dues eleccions consecutives, amb l’ajuda d’una esmena a la Constitució per legalitzar la reelecció. Ara, pocs dubten que el president, que acaba de fer 72 anys, pretén perpetuar-se en el poder fins a la mort. O fins i tot més enllà si la Rosario o un dels seus fills, col·locats al capdavant dels principals canals de televisió, decideixen crear la dinastia.
“El que li passa al Daniel és que no sap com sortir del poder; és una camisa de força per a ell”, opina el novel·lista Sergio Ramírez, company i vicepresident d’Ortega en el primer Govern sandinista. Potser la camisa de força és la Rosario, guerrillera als 18 anys que va conèixer Daniel durant l’exili de tots dos a Costa Rica. Ni les denúncies de les presumptes relacions sexuals que Ortega va mantenir amb una noia de 15 anys han trencat un matrimoni presidencial tan fort que molts nicaragüencs creuen que ella ha agafat les regnes del poder. Però Ramírez discrepa. “El sandinisme és un mosaic complex d’interessos, només el pot controlar en Daniel”, va dir en una entrevista a Managua.
Quin és el secret de l’èxit d’Ortega? “Per una banda, el vell discurs revolucionari i, per l’altra, els regals”, respon Ramírez. “Un porc, una gallina, una beca per al fill; això garanteix el suport d’una minoria i la majoria es queda amb l’esperança que potser a ell també li donaran”.
Managua és més Sandinolàndia que el Bucarest dels Ceaucescu. La veritable obra faraònica del socialisme cristià d’Ortega i Murillo probablement no es durà mai a terme. Fa quatre anys Ortega va firmar un acord amb el magnat de telecomunicacions xinès Wang Jing per construir un gran canal interoceànic entre el Carib i el Pacífic per competir amb el canal de Panamà.
Es va decretar una nova llei el 2013, que va atorgar al grup de Jing –HKND– els drets de construir dos ports, un canal de 286 quilòmetres, un ferrocarril, un oleoducte i un aeroport. Aquest gran canal tindria capacitat per a vaixells gegants de 400.000 tones que transportarien 18.000 contenidors l’any. Impulsaria el creixement del PIB nicaragüenc fins al 14% anual –segons càlculs del govern– i crearia 50.000 llocs de treball directes.
Els camperols de la zona afectada al sud del país fan previsions menys triomfalistes. El canal expropiaria desenes de milers de camperols, forçaria la venda de terres indígenes i afronicaragüenques, i contaminaria l’espectacular llac de Cocibolca –amb els dos icònics volcans que té–, font d’aigua potable per a 200.000 nicaragüencs.
Milers de camperols, avalats per grups mediambientalistes i celebritats com Bianca Jagger, han protestat contra el canal. Però el cert és que ningú no creu que tirarà endavant. No s’ha iniciat cap obra. El grup de Wang Jing travessa conflictes financers i la mercaderia mundial transportada per via marítima ha caigut en aquests últims anys de desglobalització. Tot i això, la llei del canal dona carta blanca per explotar altres negocis des del turisme fins a la mineria. “Aquesta llei va ser aprovada en tres dies, però estarem en mans dels xinesos durant 50 anys; hem regalat la sobirania”, afirma Henry Ruiz, un líder camperol que viu a l’illa d’Ometepe, al peu dels volcans. Pot semblar simbòlic que la llei fos publicada en anglès abans que en castellà. “No s’havien passat lleis escrites en anglès des dels anys de William Walker”, diu Ramírez, amb referència al famós filibuster dels Estats Units que va envair Nicaragua el 1856 amb un exèrcit de mercenaris i es va proclamar president.
Tot això horroritza liberals exsandinistes com Ramírez que van lluitar en la guerra d’alliberament nacional contra la dictadura dels Somoza, una dinastia que ara té por que reaparegui amb els Ortega. Els EUA han sancionat Ortega per violació dels drets democràtics. Però la gent que menja cotó de sucre sota els arbres de la vida a la vora del llac semblant encantats de la nova Managua.
Pel que fa al canal, té el suport majoritari en cada enquesta. “Hi ha una divisió política entre el camp i la ciutat; la gent que vivim al camp estem contra en Daniel i contra el canal; a les ciutats li donen suport”, diu Ronald Henrique Delgado, un sandinista dissident de 45 anys que participa en la campanya contra el projecte.
Per tenir una idea de per què molts nicaragüencs no rebutgen el populisme dels Ortega, només cal travessar la frontera a El Salvador o Hondures, on una violència endèmica terroritza gran part de la població. Nicaragua, en canvi, és el quart país més segur d’Amèrica Llatina. No hi ha bandes assassines com la mara Trucha. Segons les Nacions Unides, la taxa mitjana d’homicidis a l’Amèrica Llatina és de 28,5 per cada 100.000 habitants: El Salvador en registra 68,6; Hondures, 66; Guatemala, 31; Panamà, 16; i Costa Rica, 9,5. A Nicaragua és només un 8. “És perillós conduir a la nit? “, vaig preguntar a l’oficina de lloguer de cotxes a l’aeroport de Managua, conscient del risc d’assalt a la majoria de països llatinoamericans. “No, és millor perquè hi ha menys trànsit”, em van respondre. En aquest sentit, el bosc d’arbres il·luminats potser no és tan delirant en una ciutat que fa deu anys era fosca i molt més perillosa.
La falta de violència pot tenir a veure amb la presència permanent de la policia sandinista que inquieta liberals com Ramírez. “La policia té una gran arrelament a la comunitat a Nicaragua”, explica Andrés Restrepo, especialista en seguretat ciutadana del Banc Interamericà de Desenvolupament. Això complementa “una cultura social molt comunitària; hi ha molta relació interpersonal. Això potser té a veure amb la pervivència de la societat camperola, resultat en part de la distribució de les finques dels grans propietaris en una reforma coneguda com la pinyata. “Aquí, al camp, tothom té la seva petita propietat; quan expulses els camperols del camp, crees delinqüència”, afirma Ronald Henrique Delgado. Per això destaca el perill del projecte del canal interoceànic.
Fins i tot grans empresaris semblen estar bastant contents amb el sandinisme dels Ortega. Garanteix l’estabilitat política i laboral. “No hi ha vagues; hi havia més conflictes amb els governs liberals”, comenta un immobiliari català que té diversos negocis de comerç i turisme a la ciutat de Granada.
Magnats com Carlos Pellas, l’amo del rom Flor de Caña, s’avenen amb els Ortega. Pellas gestiona el Mukul Resort, una destinació de luxe amb platja privada on estiuegen celebritats dels Estats Units com Beyoncé, Michael Douglas i Morgan Freeman. És a pocs quilòmetres del que seria l’entrada del gran canal. Cosa que corrobora la tesi dels qui entenen millor la destresa populista dels Ortega: no van pensar mai a tirar endavant l’obra gegantina, només a rendibilitzar-la a les urnes.
PROJECTE FALLIT
El canal entre el Carib i el Pacífic, que havia de ser un mannà, ara està en via morta
PAÍS SEGUR
La majoria de la població dona suport a un Ortega que els garanteix seguretat