Rosa Maria Malet
Rosa Maria Malet, exdirectora de la Fundació Miró
EXDIRECTORA DE LA FUNDACIÓ MIRÓ
Rosa Maria Malet s’acomiada de la Fundació Miró, institució de la qual ha estat directora durant 37 anys, encara que hi continuarà vinculada com a membre del patronat. La substitueix en el càrrec l’alemany Marko Daniel.
Rosa Maria Malet (Badalona, 1948) gaudeix dels seus últims moments a la Fundació Miró, institució a la qual ha consagrat més de la meitat de la seva vida. N’ha estat directora els darrers 37 anys, i aquesta setmana passa el relleu a Marko Daniel, el fins ara cap de programes públics de la Tate, elegit per unanimitat mitjançant concurs públic. Són dies de buidar calaixos, de revisar la història cap enrere però també de viure-la cap endavant, i el que veu en les dues direccions la fa sentir “bé, tranquil·la”, convençuda que ha arribat el moment de marxar i d’obrir les portes a noves idees i experiències que donaran un nou impuls al centre. Diu, també, que Daniel “és la persona idònia” per continuar avançant amb la ment i la mirada sempre obertes.
Què és el que més valora del seu successor?
La seva qualitat humana i la seva qualitat acadèmica, els seus coneixements. Totes dues coses les vaig poder valorar el 2011, quan treballàvem en l’exposició L’escala de l’evasió, feta conjuntament amb la Tate Modern. Quan col·labores amb una persona t’adones de les seves capacitats, del que sap i també de la seva manera de comportar-se, de com es relaciona amb els seus col·legues... Després, des que va ser nomenat el setembre passat, ens ha visitat diverses vegades i he confirmat aquelles primeres impressions. Estic segura que encaixarà molt bé en l’equip de la Fundació Miró, que és molt harmònic i ben estructurat.
Haver estat tants anys en contacte amb l’obra i el pensament de Miró què li ha aportat personalment? Què ha après? He estat 37 anys a la direcció, però em vaig incorporar al centre com a conservadora el 1975, tot just uns mesos després de la inauguració. I és veritat, hi ha un frec continu. El vaig conèixer personalment quan ja era molt gran i, tot i que estava bé en aquell moment, no és el mateix que conèixer una persona en la plenitud de la seva vida. Després l’he anat descobrint a través dels seus escrits, de la seva correspondència, i el que més m’ha marcat són els trets del seu caràcter. Un home amb unes idees molt clares, que sap molt bé el que vol i que lluita per aconseguir-ho. Té una manera molt natural de plantejar-se reptes que, també en l’aspecte humà, es tradueixen en reptes ètics. I això és molt important per a mi. No és el mateix fer les coses per por del càstig, terrenal o diví, tant és, que fer-les per convicció, perquè consideres que la teva aportació pot ser útil, com quan pinta el tríptic L’esperança del condemnat a mort arran de l’execució de Salvador Puig Antich. I, a més, penso que era una persona agraïda, que reconeix per exemple la sort que va tenir d’haver nascut a Barcelona, d’haver pogut sortir de l’adrogueria on feia de comptable, de poder formar-se a l’Escola Llotja, a Sant Lluc... I regala a la ciutat la Fundació. La seva filla Maria Dolors em deia un dia que només havia conegut el seu costat bo, però esclar, ella del que es queixava és que de joveneta la feia tornar a l’hora a casa.
Què queda per dir, de Miró?
De Miró, com de tots els grans artistes, es poden fer noves lectures en cada nova època. Tu veus, per exemple, com a través de la mirada del visitant o de l’estudiós del segle XXI es pot fer una lectura de Caravaggio o de Van Eyck molt diferent de la que es podia fer al segle XIX. I Miró crec que és el cas típic d’aquests grans artistes que en cert moment potser va ser més valorat pels aspectes estètics i plàstics i aquell gust amable que en certa manera conreava un tipus de col·leccionista americà que el valorava per aquells colors que feien de bon conviure a casa. Però així que vas analitzant més de prop la seva obra apareixen nous i múltiples registres d’una gran complexitat.
Vostè ha estat una de les poques dones en un àmbit, el de la direcció de museus, dominat per homes...
És cert, però potser per la meva
edat no he tingut mai la sensació que se’m discriminés. Sé que això passa, però no ha estat el meu cas.
Alguna exposició que li hagi quedat per fer?
M’hauria agradat molt poder ferne una de Dan Flavin, amb instal·lacions de llums tant a l’interior com a l’exterior. Vaig arribar fins i tot a visitar-lo als Estats Units, però vaig veure que el seu estat de salut li impossibilitava implicar-se personalment en la mostra i vaig témer que acabéssim fent una exposició generada pels ajudants del seu estudi.
“Com que la Miró va néixer en franquisme es va optar per la fórmula de fundació privada” “Només rebem un 15% de subvenció; els ajuts haurien de ser més equànimes” “Barcelona hauria de prendre consciència del que significa Miró per a la ciutat i el país”
“Vaig declinar ser consellera de Cultura perquè calia un perfil més polític que tècnic”
Ara, ja des de fora, tot i que continuarà vinculada com a membre del patronat, quina seria la seva carta als Reis per a la Miró? Una mica més de presa de consciència del que significa Miró per a Barcelona i per al país en general, perquè de vegades busquem ambaixadors, representants, icones o folklòrics, amables o superficials, i no veiem la importància d’un personatge com Miró, que és el representant més clar que tenim per, des d’aquí, projectar-nos al món. Que és el que ell mateix feia. I això es tradueix en més suport a la institució, cosa que ens permetria volar una mica més alt. De ganes en tenim i d’idees no ens en falten, però fan falta recursos. No podem viure sempre amb l’espasa de Dàmocles a sobre. Ens autofinancem en un 75% i el 15% restant l’aporten les administracions. No em queixo del fet que d’altres tinguin més, però estaria bé que els ajuts es repartissin de manera més equànime. La vaga de tretze dies que van fer els assistents de sala, que pertanyen a una empresa subcontractada, ens va obligar a tancar portes i això ha tingut una repercussió molt greu per a nosaltres, que vivim de la venda d’entrades i dels ingressos a la botiga. Ens han hagut de donar una petita ajuda de suport... Aquesta situació és fruit del fet que quan es va crear la fundació encara estàvem en època franquista, el futur no estava clar, i es va optar per la fórmula d’una fundació privada, quan en realitat té vocació pública. Potser ara es podria pensar en un canvi jurídic. Ja n’hem parlat amb els representants polítics. A veure què passa.
L’últim govern d’Artur Mas li va oferir la conselleria de Cultura. Per què ho va declinar? D’aquest tema en parlo poc, perquè si has dit que no doncs ja està. Vaig considerar que en aquell moment feia més falta un polític que no pas un tècnic, i em sembla que el perfil del polític no encaixa gens amb el meu. Vaig pensar que podia ser negatiu per a la institució envers la qual sento el respecte més gran. Probablement ens hauríem equivocat tots. La decisió va ser presa no d’una manera interessada, sinó tot el contrari.