Un any difícil

L’any que avui finalitza ha estat molt estressant per a la societat catalana. Tots hem vist i viscut les conseqüències d’una fractura, en primer lloc política i progressivament de convivència, que sembla haver-se instal·lat per quedar-se més temps del que seria desitjable. El periodisme viu aquest període amb l’energia dels temps apassionants i la preocupació que sempre genera exercir l’ofici amb responsabilitat.

La Vanguardia ocupa una posició central en aquesta societat des de fa ja gairebé 137 anys i en aquesta difícil etapa procura exercir el seu paper de mitjà de comunicació en el qual s’exposen totes les idees i posicions i, en conseqüència, actua de via per al seu acostament. No és una tasca fàcil. El Defensor ha rebut no poques queixes de lectors que expressaven el seu enuig perquè, segons el seu parer, el diari feia més atenció a les informacions que tenien a veure amb les idees que es consideraven “dels altres” que amb les que els remitents definien com a “nostres”. Hi ha hagut cartes i també trucades que s’expressaven en aquests termes: els nostres i els altres, procedents, indistintament de les dues àrees en les quals clarament s’ha escindit la societat catalana.

Alguns dies, han arribat crítiques dures referides a falta d’imparcialitat per haver publicat uns temes o per no haver-ne publicat d’altres, sempre en relació amb una suposada intenció d’afavorir uns o altres.

El passat 2 de desembre, per exemple, la imatge de portada del diari era una foto de la primera gran nevada de la temporada. Es veia el bonic pont de pedra medieval de Camprodon adornat de flocs de neu que queien i que ja havien agafat sobre el terra i als bancs del passeig inferior, el carrer de Sant Roc, a la ribera esquerra del Ter.

Doncs bé, en un dels petits arcs cecs que flanquegen la gran arcada central es veia un llaç groc i això va provocar alguna carta de queixa dels qui consideraven que s’estava reforçant l’independentisme.

L’endemà, una altra persona es va queixar amb similar cruesa que el diari no hagués esmentat que el president del Govern, Mariano Rajoy, havia hagut de “sortir per cames”, en expressió literal, durant una visita a Reus o que, a Mataró, a unes àvies se’ls havia impedit accedir al port perquè portaven bufandes grogues.

Igualment, també es van rebre trucades en un to que es podria considerar bastant exaltat per part de persones que exigien que el diari qualifiqués expressament com a cop d’Estat l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.

Són, segurament, les posicions més extremes de la radiografia política que presenta avui Catalunya, però poden servir per entendre el punt d’enfrontament al qual s’ha arribat i en el qual es vol que els mitjans de comunicació facin també un declarat paper de part que, precisament, haurien d’evitar.

Aquest és l’argument amb el qual procuro respondre, com a Defensor del Lector, aquesta mena de queixes: mantinguem el respecte a les idees dels altres i valorem el fet que La Vanguardia dona cabuda a totes les veus. Per descomptat, en l’àrea d’opinió, on els articulistes representen un variat ventall de punts de vista i gaudeixen de llibertat d’expressió. I també en l’àrea d’informació. A la redacció, com és comprensible, hi ha també molt diverses postures, fidel reflex de la societat catalana. Però naturalment, la posició majoritària entre tots és la que defensa fer bé la feina i complir al màxim amb l’exigència de professionalitat.

Hi ha hagut cartes i trucades que utilitzaven aquests termes: “els nostres” i “els altres”, per expressar queixes sobre les informacions del diari

Els lectors poden escriure al Defensor del Lector (defensor@lavanguardia.es) o trucar al 93-481-22-10