L’esperit de l’escala
Odio les llistes. Són simplistes, tramposes. Me molesten per tot allò que queda mut, al marge, i que no constarà entre els més llegits ni entre les més taquilleres. Les paraules que podien haver estat la paraula de l’any ja no ho seran. Evito fer llistes. Mai no faig la de la compra. Si oblido alguna cosa, m’estim més tornar al súper abans que posar-me a pensar en tot el que he de recordar.
Passa una cosa semblant a l’hora de prendre decisions. Els savis recomanen: posa en una banda els pros i en l’altra, els contres. Però com saber què és bo i què dolent? Potser, amb el temps, el que ara consideres positiu acaba esdevenint una càrrega. Com endevinar el pes de cada factor? Si una crítica és capaç d’aixafar mil elogis, les grans oportunitats aparents poden així mateix enfonsar-se sota un detall petit.
El pitjor de les llistes és que les reformularies sense parar, sobretot quan ja les donaves per definitives i les has enviat a qui te les demanava. Quins llibres destacaries? Què t’emportaries a una illa deserta? Quins són els teus herois? I les teves autores preferides? El famós qüestionari Proust, que comença preguntant pel tret principal del teu caràcter, és un malson
No t’enganyis, el 2018 tampoc no tindràs temps per anar al gimnàs ni estudiar anglès
per als qui volen ser alhora precisos i enginyosos, originals i honestos. Què espero dels meus amics? On m’agradaria viure? Els meus poetes i compositors? Això no pot limitar-se a una enumeració.
L’anomenat esprit de l’escalier t’assalta quan has acabat una entrevista o una discussió. Lluny del teu interlocutor, se t’acut de sobte el que li hauries d’haver dit. És massa tard per donar aquella resposta perfecta, que rondarà pel teu cap durant hores, potser dies, sobretot nits. En donar per acabada una llista, el maleït esperit no em deixa en pau. Hauries d’haver afegit això, allò altre era fútil, com has pogut passar per alt una cosa tan important, per què se’t va acudir una burrada així.
Hi ha gent que fa llistes per guixar després el que hi va apuntar i sentir que ha complert. Un cop vaig sentir com una al·lota confessava a les seves amigues que anotava aquells temes de conversa que podria tenir amb el seu al·lot. Hi ha llistes negres i assumptes pendents. El darrer dia de l’any toca fer balanç. Recordar el millor i el pitjor d’aquests dotze mesos, tenir nous propòsits. Odio els bons propòsits tant com les llistes, perquè són font de despeses i de frustracions. No t’enganyis, el 2018 tampoc no tindràs temps per anar al gimnàs ni estudiar anglès, no en paguis la matrícula. La dieta durarà una setmana. Després faràs el de sempre perquè ets així i, en el fons, t’agrada; si no, ho canviaries sense importar-te la data.
Ha estat un any intens, emocionant i emotiu, esgotador, amb moments tristos i alguna bona notícia. Però tampoc no vull classificar això, ni enumerar res, no sigui que l’esperit de l’escala me mostri el que he oblidat viure.