Retorn i rectificació
Temo l’any que se’ns ve al damunt, la seva falta de concreció, l’absència de punts en comú i negociació
Últim dia de l’any i aquesta nit prendrem els ineludibles dotze grans de raïm. Ritus de pas d’un temps que sembla circular, però que sempre és diferent. Surt i es posa el sol. Creix la lluna fins a fer-se plena i després disminueix fins a ser una pestanya blanca al cel nocturn. I se succeeixen les estacions i després de l’hivern torna la primavera. Un altre any més que és un altre any menys de les nostres vides. Aquest que ara se’n va l’acomiadaré sense nostàlgia. No ha estat un bon any. Al contrari, ha estat un any en què la divisió, que sempre resta i no suma, s’ha fet més i més evident. La collita ha estat dolenta i l’hivern es presenta més fred. No sé si hi haurà primavera… El costum i l’esperança em diuen que sí, però l’hora és incerta i el foc de la llar no aconsegueix dissipar les ombres de la llarga nit.
Mentre escric aquestes línies espero un retorn i una rectificació, però per no ofendre ningú, o almenys per intentar no ofendre, els diré que trobo a faltar sobretot la rectificació. I el retorn a una convivència que em sembla cada vegada més impostada, menys cohesionada. Hom desitjaria per a l’any nou un temps nou, un renéixer de la concòrdia. Un dolor pel passat i un propòsit d’esmena que ens portés a tots a pensar pel país, a fer-lo governable i més pròsper, en deixar de banda les diferències per, potser, aconseguir fins i tot un govern de concentració, aquella quimera.
Tenim un president o expresident que ha interpretat una tocata i fuga que deu ser la més famosa i popular entre nosaltres després de la tocata i fuga en re menor (BWV 565) de Johann Sebastian Bach. Noti’s que la tocata és un preludi, amb la qual cosa preparin-se per a tot el que ens vindrà. I no deixin de tenir en compte que aquesta composició per provar òrgans i teclistes sol ser composta en stylus phantasticus, amb la qual cosa arminse de valor per suportar noves proves d’imaginació, astúcia i subterfugis. Res no ens serà estalviat. I tornarem a caure altre cop entre escales, arpegis i ornaments sonors.
Temo l’any que se’ns ve al damunt. I temo la seva falta de concreció i guia. Temo l’absència de punts en comú i negociació. La seva previsible desmesura. Em fa por aquesta Catalunya que continua deixantse lliscar pel pendent, aparentment incapaç de rectificar, de posar-se a les coses, com els deia Perón als argentins. I començo a entendre aquells als quals D’Ors deia “els solitaris”, els mateixos que havien d’ajudar a vertebrar una Catalunya més culta i menys tancada en si mateixa, sens dubte molt més urbana. El vell mite i la temptadora idea de la Catalunya ciutat. Gabriel Alomar va fer un programa de desenvolupament del país amb tal concepte, que va ser essencial en el noucentisme. La progressió del país anava de la “regió” a “nació” per acabar en la “ciutat”. Una vegada més, la Mancomunitat i els seus assoliments i com continuo trobant a faltar que commemoréssim més el seu centenari, al ja remot 2014, mentre ens perdíem en tricentenaris estèrils. Ciutat i civilització com a forma de vertebrar un territori físic i moral. Infraestructures i escoles i biblioteques i lectures. Llibres, molts llibres, somiats pel mallorquí Alomar ja el 1907: “Si en la nació hi ha sentimentalitat, en la ciutat hi ha pensament i volició”. La ciutat és la força del futur, la plenitud que reprendria Eugenio Trías el 1984, en un llibre que va publicar L’Avenç, La Catalunya ciutat i altres assaigs, un volum que va influir, i molt, en el pensament de Pasqual Maragall quan va arribar a alcalde de Barcelona.
Perquè al parlar de ciutat parlem també de desenvolupament i paisatge. I perquè cal reconèixer que els nostres pobles d’interior no solen ser el millor dels nostres paisatges. Hi ha raons històriques per això, ho sé, però el mapa que ens deixen les últimes eleccions dona per a alguna cosa més que bromes sobre el vell carlisme dinàstic i el nou carlisme dels partidaris de Puigdemont. Alguna cosa batega ferida i sagnant entre la Catalunya rural i la urbana, entre els nuclis majoritàriament més poblats que es desenganxen del catalanisme i la Catalunya menys poblada, però inflamada de xarxes socials i ja mai sola ni aïllada, sinó rabiosament present, una altra vegada alçada si no en armes sí en veus i símbols.
Mentrestant, la ciutat s’esllangueix. La gent s’escarrassa en els seus negocis. Arriben nous polítics que prometen molt i fan poc, ara que ja es comença a veure amb claredat. I no som capaços de tornar tots a les coses, a les carreteres, a les escoles, els hospitals, les biblioteques. Els llibres, una altra vegada. I els plans d’un futur millor, aprofitant els recursos que ja hi ha mentre es discuteixen els futurs. No fa falta que ningú renunciï a res, molt menys al futur, però sí fa falta tornar a les coses i a la prosa, abandonar l’estèril poesia sentimental, retornar al nostre ésser i rectificar i aconseguir que rectifiqui tot el món, l’entorn, el govern llunyà, les ombres mateixes d’aquesta nit d’hivern. Fem que l’any nou sigui per fi nou i comencem l’any renovant desitjos però també amistats i llocs de trobada. Brindo per això.
D. FERNÁNDEZ, editor