Quatre parets, una vida
L’adeu al carrer d’en Roberto, un sensesostre de Barcelona que intenta renéixer després d’un cas extrem de cronificació de la pobresa
En Roberto, que podria ser el teu germà o el meu, viu coses extraordinàries. Si té fred, es pot tapar amb una manta al llit. Si té set, pot obrir una aixeta. Si és de nit, pot encendre el llum. Si té gana, hi ha pa a la cuina. Tot això, que per tu o per mi no té la més mínima importància, és un autèntic miracle per ell. La manta, el llit, l’aixeta, la llum, el pa. Quatre parets.
A la Barcelona del 1992, Roberto Aguilera, que ara té 63 anys, ja era un sensesostre. Des de llavors ençà, durant un quart de segle, ha viscut gairebé ininterrompudament al carrer, amb curts parèntesis a pensions i habitacions. Malgrat que el rècord està en 40 anys, el seu era un cas extrem de cronificació de la pobresa. Ara ha aconseguit un habitatge gràcies a una idea revolucionària que va néixer fa vint anys als Estats Units i que Arrels Fundació aplica a Catalunya sempre que pot, entre moltes altres iniciatives. El programa es diu La llar primer. En anglès, housing first.
Què és el housing first? Imagineu dos cursets d’equitació. En un ensenyen al futur genet coneixements d’etologia animal, ensenyaments teòrics d’hípica i nocions de cria eqüestre, però no puja a cavall, si és que algun dia hi puja, fins que hagi assimilat tots els coneixements. En l’altre curset el primer que fa l’alumne és pujar a cavall, i se li diu: “Agafa’l, és teu. No és un pura sang, però és un exemplar bo i digne. Serà bo amb tu si tu també ho ets. Ja pots muntar-lo”.
Això és el housing first. Arrels Fundació, una de les principals entitats de la xarxa d’atenció a persones sense llar, treballa des del 1986 als marges de la societat. Al principi ajudava a pujar una escala, esglaó a esglaó. Primer, un alberg per recuperar l’autoestima. Després, un allotjament temporal per recuperar les habilitats socials. I al final del procés, si una recaiguda no havia tornat l’usuari al carrer, un habitatge permanent per recuperar l’autonomia.
Què passaria si comencéssim pel final, per la llar, es van preguntar un cop a Arrels. Les experiències a totes les ciutats on aquest model s’aplica són molt positives. Per què oferir un curset de natació a algú que s’ofega si li pots donar un vaixell? El problema és que els recursos d’Arrels són molt limitats i no té una flota de vaixells per a tants nàufrags. Aquest pis és l’últim que ha atorgat ara per ara aquesta fundació sense ànim de lucre, on qualsevol ajuda, qualsevol donatiu és molt ben rebut.
“No sé de qui era abans”, diu en Roberto de la seva nova casa. “Possiblement era d’algú sense fills que va decidir llegar-la a Arrels. Beneït sigui el seu record”. És en un barri de l’Hospitalet de Llobregat. El dia del reportatge també hi van anar dos operaris per instal·lar un penja-robes i una prestatgeria del model Kallax d’Ikea. És una segona planta amb dues habitacions, menjador, cuina i un petit bany. A poc a poc va prenent vida. Un penja-robes, una prestatgeria, una nevera, una rentadora, un llit, un armari, una taula i cinc cadires. I la televisió que li va regalar la Sonia, la propietària d’una botiga de roba de l’Eixample. Abans de ser amic de la Sonia, en Roberto era amic de l’Isabel, la seva mare, que llavors estava al capdavant del negoci. “Sempre em preguntava si necessitava alguna cosa quan em veia remenant als contenidors de les escombraries”. L’última vegada que es van creuar, tot i això, l’Isabel ja era molt gran i no el va reconèixer. Alzheimer, li van dir.
Això l’ha fet reflexionar: “No tenir casa és dur. No tenir memòria, també”. Els operaris de la Kallax, que de ben segur tenen bona memòria, assenteixen en silenci i somriuen. La Vanguardia va publicar la primera part de la vida d’en Roberto el 14 d’octubre, poc abans que li donessin el pis. La segona part encara no s’ha escrit perquè tot just comença ara. Això només és el pròleg.
Dos mesos sota un sostre l’han canviat. Sembla un altre home, més jove i més guapo que quan arrossegava un carretó amb totes les seves pertinences. Encara viu de la recollida de ferralla i espera aconseguir una pensió no contributiva. Arrels, a la qual haurà de lliurar el 30% de la seva paga quan tingui ingressos regulars, es fa càrrec de la llum, l’aigua i el gas. Algunes persones que han recorregut el mateix camí que ell expliquen que al principi no s’acostumaven al matalàs i dormien a terra. Ell no. Però va emmudir quan va veure la que seria casa seva. Hi va arribar acompanyat per un treballador social d’Arrels, en Bob Walker, un dels seus àngels particulars. Com l’Isabel i la seva filla Sonia. O com la Conxita i en Salvador, voluntaris de la fundació i les primeres persones que el van avisar que aviat diria adeu al carrer. En aquell menjador petit, lluminós i net, ell i en Bob es van quedar muts. Costa d’imaginar qui dels dos estava més content.
Què respondrien els muntadors de la prestatgeria? Sens dubte dirien que en Roberto, perquè ell avança i en Bob, l’educador, haurà de retrocedir i repetir la història amb algú altre. I no és fàcil. Ells ho saben perquè no són uns fusters qualssevol. Abans de treballar per a Arrels i d’aconseguir un sostre també van formar part d’un exèrcit invisible i van navegar sense rumb: en Jaime, de 58 anys, en va viure 20 al carrer, i en José, de 61, més de deu. Almenys 1.026 persones, que podrien ser els teus germans o els meus, dormen cada nit als caixers i portals de Barcelona, sense una manta, un llit, una aixeta, ni llum ni pa. Sense les quatre parets d’una vida.
Arrels Fundació dona una nova oportunitat i un pis a un home que dormia en caixers i portals des del 1992