L’últim home sense pietat
PEDRO OSINAGA (1936-2017) Actor
Com a curiositat, però també com a detall significatiu, Pedro Osinaga era l’últim supervivent del repartiment de la versió mítica de Dotze homes sense pietat que va fer Televisió Espanyola per l’espai teatral Estudio 1 el 1973. Osinaga era de l’estirp d’Ismael Merlo, José Bódalo, José María Rodero... Actors teatrals que una televisió que aleshores estava molt més compromesa amb el teatre va convertir en immensament populars.
A Osinaga se’l situa equivocadament entre els tradicionals de l’escena madrilenya. Però era navarrès de soca-rel i sempre en va fer gala. De fet va ser dels que més van girar per “les perifèries” amb la seva companyia. Rememorava en El Periódico de Aragón que va ser Paco Martínez Soria, amb qui va tenir molta relació, qui li va recomanar als anys setanta, quan començava a despuntar, que fes moltes gires, tot i que entre el món teatral madrileny no estigués ben vist. I de fet, sortia molt més rendible artísticament i econòmicament. “Paco tenia raó, perquè fora de Madrid la gent va més al teatre. A més, el públic de fora de Madrid riu més, perquè els madrilenys porten una vida més atabalada”, afegia.
Així va ser com Osinaga va aconseguir una de les fites més importants dels escenaris espanyols. La seva versió de Sé infiel y no mires con quién, del dramaturg anglès Ray Cooney, va estar de gira durant catorze anys ininterrompudament per tot Espanya, entre 1971 i 1985 –a Barcelona, entre 1981 i 1982–. En total unes deu mil representacions i més de vuit milions d’espectadors.
Per posar en perspectiva el seu rècord, a Barcelona Paco Morán i Joan Pera van estar cinc anys representant L’estranya parella, i així i tot no van arribar al milió i mig d’espectadors. Una obra, de fet, que també va fer Osinaga. Va ser una de les últimes, el 2006 amb Joaquín Kremel.
Però la seva etapa més famosa, que va coincidir amb Sé infiel..., a la qual va ajudar a mantenir-se a la cartellera, van ser les seves aparicions en Estudio 1. Va començar el 1970 amb Don Juan Tenorio, en una representació que encapçalaven Carlos Larrañaga i Emma Cohen. Van seguir La vida privada de mamá, Los extremeños se tocan o Alta fidelidad, entre d’altres i en els deu anys següents.
Tot i això la més recordada és Dotze homes sense pietat, que va dirigir Gustavo Pérez Puig. Va ser tot un exemple de com treure partit a un pressupost ajustat i amb tot just dues càmeres, quan es té entre mans una obra rodona i uns actors impecables –a més dels citats, cal afegir Jesús Puente, Sancho Gracia o Manuel Alexandre–. Juntament amb la versió de La mort d’un viatjant, que va interpretar José María Rodero el 1972, es considera el cim d’aquest programa que va popularitzar el teatre durant més de dues dècades entre els espectadors de televisió.
Pedro Osinaga també va fer algunes aparicions al cinema, encara que en títols poc destacables, alguns exemples de l’etapa d’obertura i destape amb què va coincidir, com Fulanita y sus menganos (1976) o Cuentos de las sábanas blancas (1977). Menys coneguda és la seva faceta com a cantant. La mare d’Osinaga era professora de piano a Pamplona i ell va anar a estudiar música a Madrid, on va debutar en l’escena el 1957 interpretant sarsuela. Reprendria aquesta faceta el 1979 en el programa de televisió Antología de la zarzuela.
Per bé que va superar fins a dos ictus en plena representació, ara feia una dècada que pràcticament havia desaparegut dels escenaris. Un càncer de pròstata l’havia allunyat definitivament de l’actuació, però assistia a estrenes d’amics o recollia premis honorífics.
Després de la seva mort, divendres a la nit, ahir es van succeir les condolences, des del ministre de Cultura, Méndez de Vigo, fins a una infinitat de col·legues de professió. Potser el millor resum va ser el de l’Associació d’Amics de Teatres Històrics d’Espanya: “Un dels grans cavallers de l’escena espanyola, no només pels seus indubtables dots actorals, sinó també per un encant personal i distinció fora d’escena que el va acompanyar fins a l’últim dia”.