Vigència de Frankenstein
Frankenstein complirà 200 anys en el 2018, que comença demà: Mary Shelley va publicar Frankenstein o el Prometeu modern al març del 1818. En aquesta novel·la gòtica, preludi de la ciènciaficció, es reprenia el vell tema dels humans que somien emular Déu i crear vida. El mètode suggerit per Shelley era una miqueta matusser: aplegar restes de cadàvers a les sales de dissecció, recosir-les amb fil gruixut fins a obtenir una mena de ninot humà i, després, insuflar-li vida. Fa dos-cents anys algun savi més o menys sonat provava de reanimar morts aplicant-los descàrregues elèctriques. En aquests intents es va inspirar Shelley per acabar de perfilar el seu personatge, genuí pioner en el reciclatge de restes humanes.
La segona part del títol, el Prometeu modern, ens recorda que aquesta tendència de l’home a creure’s déu ve de lluny. El tità mitològic Prometeu va robar el foc diví a Zeus i el va donar als humans perquè poguessin escalfar-se (fet que el qualifica com a sant patró dels que pateixen pobresa energètica). A la tragèdia Prometeu encadenat, Èsquil ens va presentar un heroi a qui Zeus, molest pel robatori del foc, havia condemnat fent que una àguila li mengés el fetge cada dia (per fortuna, el fetge de Prometeu tenia capacitat per regenerar-se de nit, la qual cosa encara desperta l’admiració i l’enveja dels dipsòmans esclavitzats pel flascó).
Entrat el segle XXI, els humans conservem aquell afany d’emular déu i crear vida. La gent corrent s’acontenta de llençar uns fills al món.
Potser el món es repobli algun dia amb posthumans. La idea, segons es miri, és temptadora
Però una legió d’especialistes en enginyeria genètica, intel·ligència artificial, robòtica i altres oficis de futur treballen per aquest fi. Potser el món es repobli amb posthumans algun dia. La idea, depèn com es miri, és temptadora. En part, perquè potser aquestes criatures ens deslliurin de les tasques més fatigoses (i de la resta). I, en part, perquè alguns congèneres no estan cridats a la condició divina, sinó a proclamar amb cada un dels seus actes les limitacions de la condició humana i, de passada, a fer-nos patir a tots els efectes de la seva malaptesa. Però, vist des d’una altra perspectiva, aquest projecte de món posthumà també fa una mica de por. Perquè podria ser més uniforme, controlable i anodí que el que ara tenim; i no precisament millor.
A la novel·la de Shelley, quan el monstre escapa del control del seu creador i ensopega amb gent, s’adona de seguida que és persona non grata, malvolguda. Fins a cert punt, s’entén. Perquè no és guapo ni graciós, ni té retòrica ni diners. Aleshores la seva reacció és aquesta: “Si no puc inspirar amor, causaré por”. I a això es dedica.
De tot s’aprèn. Seria bo, de cara al 2018, i al món posthumà, que ens ho pensem dues vegades abans de qualificar de non grates les persones diferents. No sigui cas que l’omplim de frankensteins.