Ni tòpics ni cànons
Al seu quart àlbum d’estudi, el músic, cantant i compositor nordamericà enforteix la condició de creador referencial de la música urbana contemporània, i ho demostra especialment aconseguint obrir la paleta de colors sonors i portant paral·lelament els seus ritmes al pla essencial. I tot això en menys d’una hora d’audició, en què s’assisteix a una autèntica allau de rítmiques destil·lades, melodies gairebé impressionistes i una exhibició vocal tan elaborada com aclaparadora. En aquest últim sentit, potser no tant des de l’angle de ganxo estètic com en la seva esplèndida feina sobre tota mena de textures i líriques estilístiques.
Encara que algunes veus van mostrar certa decepció quan va aparèixer aquest àlbum –no en va era la continuació d’un d’anterior, To pimp a butterfly, obra mestra i definitòria del gènere en termes actuals–. Damn mostra un creador en tota la seva extensió. Aquesta progressió en la seva carrera artística l’ha feta amb un disc que potser no va un pas més endavant en l’àmbit específic del hip-hop –sintetitzant molt–, sinó en la seva enlluernadora capacitat d’observar, sentir i percebre quines són les respostes en un sentit global on s’entremescla el seu pols vital i personal amb l’obra musical i el desafiador posicionament social i polític. Yah i Feel són impecables en aquest sentit. És potser el que se sol dir maduresa, que en aquesta ocasió ha vestit amb un cert classicisme sonor i conceptual raper.