El que Rajoy eludeix rere el seu balanç
Espanya va trigar vuit anys a tornar al nivell precrisi, i només un 0,2% més; Europa hi va arribar abans i per molt més
És consubstancial a la política que els governants s’atribueixin tots els mèrits d’allò suposadament positiu que té lloc mentre estan en el càrrec i s’oblidin de les carpetes negatives. Tampoc no acostumen a ser amics de compartir mèrits amb tercers.
El president del Govern, Mariano Rajoy, es va cenyir divendres passat a aquest guió, sense desenganxar-se’n ni una mil·lèsima, presentant el seu balanç de l’any, especialment l’econòmic. Les dades avalen que l’economia espanyola manté un ritme de creixement fort i es continua recuperant de la dura crisi financera iniciada el 2007.
Però Rajoy no es va limitar a dir això. Va presumir més enllà del que la realitat fonamenta, va simplificar la complexa realitat de l’economia, es va oblidar dels ajuts del Banc Central Europeu (BCE), l’euro feble i dels baixos preus del petroli i es va amagar darrera del problema català.
El primer eslògan, el creixement. Rajoy va tornar a deixar-se portar pel raonament que créixer ara més que molts esborra els pecats. “Espanya està en condicions de continuar creixent al capdavant d’Europa, per sobre de la mitjana de la zona euro i per davant de països europeus de l’OCDE”, va plantar cara. Així dit, sembla espectacular, però potser rebaixa l’eufòria comparar trajectòries.
Malgrat que el president va afirmar que el 2017 es van superar les magnituds de producte interior brut (PIB, el que l’economia produeix en tot un any), d’abans de la crisi, segons Eurostat aquest sorpasso es va produir, certament que per molt poc, al final del 2016. El més rellevant és com es compara aquest modest acompliment amb el de la resta de països de l’entorn.
Al tancament del 2016, l’economia espanyola era tan sols un 0,2% més gran que el 2008, és a dir vuit anys després estava pràcticament al mateix nivell.
Aquesta no va ser la història de la resta. Alemanya, el gran campió i beneficiat de l’invent monetari de l’euro, va pujar el 23%!! Acceptem que es tracta del cas excepcional, i que aquesta dada en si mateix ja revela molt sobre les causes de la passada crisi de l’euro i sobre per què la pròxima convulsió espera amagada en algun revolt del camí futur.
Més casos. Com li va anar al presumpte malalt europeu, França? Doncs molt millor, la seva economia va créixer en preus corrents en aquells anys gairebé un 12%. Portugal, intervinguda amb duresa per la troica, va créixer bastant més que Espanya, un 3,5%. I fins i tot Itàlia, que passa per ser entre les grans economies de l’eurozona la que presenta registres menys brillants, va ascendir un 3%. Fora de la unió monetària: un 6,5% el Regne Unit, 26% els Estats Units. Un 11% el conjunt de l’eurozona, excloentne els països incorporats després del 2008.
Convé continuar guardant el cava a la nevera. Aquesta evolució dissemblant es trasllada, òbviament, a totes les variables de l’economia, entre les quals la dels salaris, tan malparats a Espanya durant la crisi. Diversos punts de creixement per sota dels països esmentats abans. Una assignatura pendent per superar les ferides d’aquesta dècada terrible, com posa de manifest el recent acord sobre el salari mínim interprofessional.
Mariano Rajoy, tot i això, no es va limitar a inocular excessives dosis d’eufòria en les seves previsions macroeconòmiques. Si se segueix el seu fil argumental, l’única amenaça per a l’economia espanyola es diu Catalunya: “La més gran, per no dir l’única, ombra que plana sobre la nostra economia és el factor d’inestabilitat que genera la política a Catalunya i que ens ha portat a revisar a la baixa la nostra perspectiva de creixement per al 2018”.
Dura tasca per a Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda, i Luis de Guindos, d’Economia –aquest últim durant poc temps més si es compleixen les expectatives que serà proposat el 22 de gener per l’Eurogrup per ocupar la vicepresidència del Banc Central Europeu–, ja que a cap dels dos el president deixa arguments per justificar possibles turbulències econòmiques.
Ni la hipotètica absència de pressupostos per al 2018, que queden condicionats a la negociació amb el PNB per aprovar-se; ni la probable pujada dels tipus d’interès que pugui començar a aplicar el BCE al final de l’any que demà comença, especialment rellevant per a un país amb un deute públic equivalent al 100% del seu PIB, entorn del bilió d’euros. Tampoc el forat del sistema públic de pensions, un altre element que Rajoy va ometre en el seu balanç de divendres, que obligarà l’Estat a emetre més deute per al pagament de les jubilacions després d’haver consumit la totalitat del fons de reserva. I això malgrat que els pensionistes comencen a acumular any rere any pèrdues serioses de poder adquisitiu. Només Catalunya.
El president enfoca aquesta qüestió crítica com si fos un problema “exogen”, aliè a la seva intervenció, que per desgràcia acaba sent requerida quan tercers s’exalten. Però de fet Rajoy, la seva política, està al centre de la qüestió des de ja fa una dècada. De la campanya contra l’Estatut i la denúncia davant el Tribunal Constitucional al silenci per resposta davant un problema que esperava que es resolgués amb el pas del temps i la recuperació econòmica. Diagnòstic clarament equivocat.