Turquia desafia l’OTAN amb la compra de míssils russos
Erdogan justifica la decisió en el suport occidental als kurds i els colpistes
Turquia va consumar el desafiament a l’OTAN, l’aliança militar occidental de què forma part, i va firmar l’adquisició a Rússia del sistema de míssils S-400 Triumf, una alternativa més econòmica que la dels EUA. El contracte puja a 2.500 milions de dòlars. Per atenuar la tensió amb els aliats militars occidentals, Ankara també va anunciar l’adquisició d’armes a una firma nord-americana.
Un dels malsons més importants de l’OTAN, l’acostament militar entre la Turquia d’Erdogan i la Rússia de Putin, ja és una realitat. Després de més d’un any de negociacions, divendres passat es va firmar la venda a Ankara d’una de les joies de l’arsenal rus: el sistema de defensa antiaeri S-400 Triumf. D’aquesta manera, Turquia es convertirà en el primer membre de l’OTAN a operar les millors bateries del tradicional rival, suposadament capaces de fer caure els míssils i avions més sofisticats.
Ankara i Moscou han confirmat el contracte per quatre bateries –les dues primeres es lliuraran d’aquí a dos anys– per un preu estimat en 2.500 milions de dòlars. Turquia haurà d’abonar el 45% en efectiu i la resta, a través d’un préstec concedit en rubles.
La decisió no ha agradat a Brussel·les i l’organització atlantista adverteix que el sistema no podrà ser integrat a la defensa comuna. Però el president Recep Tayyip Erdogan argumenta que Turquia és responsable de la seva pròpia seguretat i que la compra del S-400 obeeix a motius tècnics: Rússia oferiria el millor producte, al preu més competitiu i, suposadament, amb el compromís de transferència tecnològica, una cosa que l’alternativa dels Estats Units no preveia.
Tot això no ajuda a dissipar temors. En la infografia de l’agència pública de notícies Anadolu, la quinzena d’avions i míssils que “el sistema pot eliminar” són tots dels Estats Units. En realitat, es tracta d’una ofensa molt calculada a l’OTAN, a causa de diversos desacords dels últims anys. Ankara veu amb alarma com Washington ha armat l’YPG –la milícia kurda de Síria afiliada al PKK turc– i afirma que aquestes armes tard o d’hora apuntaran a les forces armades de Turquia. Així mateix, Erdogan acusa els altres membres de l’OTAN de donar empara a conspiradors de l’intent colpista del 2016.
Tot i això, per fer el seu desafiament més suportable, Ankara també s’ha compromès a desenvolupar a mitjà i llarg termini un sistema de defensa antiaeri amb Itàlia i França. I el mateix dia de la firma russa, Ankara anunciava l’adquisició de projectils aire-aire de la nord-americana Raytheon –el fabricant dels míssils Patriot– per 634 milions de dòlars.
Així mateix, Ankara al·ludeix que altres països de l’OTAN operen la versió anterior del sistema rus, el S-300, amb referència a Bulgària o Grècia. En el primer cas, herència de l’arsenal anterior a la seva adhesió a l’OTAN i, en el segon, fruit de les amenaces turques a Xipre, que havia adquirit el sistema, però que es va veure forçat a cedir-lo a Grècia, que el va instal·lar a Creta. La Xina i l’Índia són els últims clients del S-400, mentre que l’Aràbia Saudita ha firmat la intenció de compra.
També és cert que –de manera difícil d’explicar, en un país on l’exèrcit és el segon més voluminós de l’OTAN, i que ha estat durant molts anys al podi dels millors clients de la indústria armamentista dels Estats Units– la defensa de l’espai aeri turc és molt millorable. Tant és així que, després de l’inici de la guerra de Síria, Ankara va haver de demanar als aliats en l’OTAN que enviessin bateries Patriot per protegir-la de qualsevol míssil que pogués arribar des de Síria. Alemanya i Holanda van atendre la crida, però només fins al 2015. Actualment exerceixen aquesta tasca un contingent espanyol i un altre italià.
Les relacions entre Erdogan i Washington, inicialment excel·lents, van rebre un cop seriós quan, el 2013, el govern turc va expressar el seu interès per adquirir un sistema de defensa antiaèria d’una empresa xinesa, acusada pels EUA de violar l’embargament a l’Iran. Dos anys després, sota una pressió enorme, Turquia abandonava la idea. Aquesta pressió, després dels fets del 15 de juliol del 2016, ja no ha funcionat.
És cert que Erdogan ha declarat moltes vegades la seva intenció de reforçar la indústria nacional de defensa. Per començar no cal anar gaire lluny, ja que el cognom del seu gendre coincideix amb el nom del dron turc Barayktar, no per casualitat, sinó perquè els fabrica la seva família.
Cal dir que la defensa aèria de Turquia també és la defensa del Bòsfor, un dels estrets més estratègics del món, que uneix Rússia amb el Mediterrani. Per això Turquia és membre de l’OTAN des del 1952, abans fins i tot que Alemanya. L’acord de subministrament d’armament rus s’afegeix a la construcció d’una central nuclear russa a Turquia i al rellançament del gasoducte Turkish Stream, que portarà gas rus a Europa a través de la Tràcia turca.
Després que Merkel i Sarkozy posessin en quarantena l’eterna candidatura turca a la UE, el govern conservador d’Erdogan ha posat més èmfasi a diversificar les aliances amb la finalitat d’obtenir més independència. Un fet coherent amb la seva política de tornar a ocupar un lloc preeminent en l’antic espai otomà, així com al món islàmic.
A més de l’inopinat desglaç amb Rússia –l’enemic històric d’otomans i turcs– Ankara està descongelant la relació amb la Xina, afectada a causa de la repressió al Sinkiang turcòfon. Tant és així que Turquia es planteja la seva adhesió a la centreasiàtica Organització de Cooperació de Xangai, a la qual l’Índia i el Pakistan es van incorporar el 2017.
El calculat afront d’Erdogan és la resposta per armar els kurds i donar empara als colpistes