La decisió de Puigdemont

UNA successió d’irresponsabilitats que va desembocar en un fracàs de la política. És el diagnòstic del procés sobiranista que, amb precisió i honestedat, descriu Jordi Amat a la seva última obra. Narra l’autor la mutació del catalanisme a l’independentisme, l’error d’encarar un nou Estatut sense comptar amb el consens necessari i el desastre a què es va veure abocada Catalunya en els últims mesos d’aquest 2017 que ha expirat. Una república frustrada, proclamada al vent, i una intervenció de l’autonomia que no és més que la impotència del Govern de l’Estat per fer front a la crisi institucional. La confabulació dels irresponsables acaba d’arribar a les llibreries, però Amat ja pot anar preparantse per a una segona part si, com sembla, cap dels dos poders en joc està disposat a canviar d’estratègia.

El títol de l’assaig recorda la dicotomia que va establir Max Weber entre l’ètica de la responsabilitat i l’ètica de la convicció, a la qual tants analistes han recorregut per subratllar l’escassa sensatesa demostrada per la direcció de l’independentisme. És cert que, en massa ocasions, els seus líders van confondre els principis amb la capacitat per convertir-los en realitat. El temor de convertir-se en traïdors a la causa els va empènyer a la temeritat. També el Govern del PP ha incorregut en omissió de la responsabilitat i l’ha derivat de forma negligent cap a la justícia.

Un polític no està complet sense una bona dosi de les dues ètiques. Les conviccions són la qualitat que allunya un dirigent d’un oportunista. Però ara el lideratge de l’independentisme ha d’assolir l’equilibri entre els ideals i el pragmatisme. Altre cop és Carles Puigdemont qui té la responsabilitat de decidir la direcció a prendre. No fa gaire va sucumbir a les emocions i va rebutjar convocar eleccions. Si erra ara, pot dilapidar el patrimoni que ell mateix ha aconseguit el 21-D.