Retallades a l’estiu
El president argentí aprofita les vacances per engegar un dur programa de reducció del dèficit amb desenes d’acomiadaments
El president argentí Mauricio Macri està aprofitant l’arribada de l’estiu austral, i amb ell les vacances de molts argentins, per dur a terme una polèmica onada de retallades amb què prova de reduir el voluminós dèficit fiscal del país.
La primera reforma, la retallada de les pensions, ja ha provocat una onada de protestes al carrer El treball en negre ja suposa el 50%, cosa que fa que les cotitzacions no puguin sostenir el sistema
Al Govern n’hi diuen reformes. A l’oposició, ajustos. En realitat, el que ha emprès el president argentí, Mauricio Macri, és un polèmic programa de retallades amb l’objectiu de reduir el gran dèficit fiscal i la voluminosa inflació, així com augmentar les inversions. Les reformes de pensions, tributàries i laborals, a més de desenes d’acomiadaments de funcionaris públics, s’estan duent a terme aprofitant l’inici de l’estiu austral i de les vacances dels argentins, cosa que ja li ha costat al president un toc d’atenció i una caiguda de la popularitat.
El toc d’atenció va tenir lloc el 14 de desembre, quan el Congrés va haver de suspendre una sessió en què estava previst aprovar la reforma, que suposava la retallada de les pensions, davant els violents incidents i enfrontaments amb la policia als voltants del Parlament que van deixar gairebé dos centenars de ferits i desenes de detinguts, i el mobiliari urbà del centre de Buenos Aires arrasat.
Van tornar les cassolades als barris de classe mitjana de la capital argentina i els argentins van tenir un fugaç déjà-vu de les imatges de la greu crisi del desembre del 2001, amb la qual cosa es complia una vegada més la profecia que l’últim mes de l’any sempre és calent a l’Argentina. Els sindicats kirchneristes i l’esquerra radical van esperonar unes protestes que es van convertir en la crisi més important que ha enfrontat Macri just quan complia dos anys en el poder i s’acabava d’imposar de manera indiscutible en les legislatives d’octubre, victòria unida a la derrota de l’expresidenta Cristina Fernández.
La pensió mínima s’acosta als 325 euros a l’Argentina, on la falta de competitivitat ha fet que el cost de la vida pel que fa a la cistella del supermercat ja sigui superior al d’Espanya. L’Estat paga pensions a vuit milions de ciutadans, dels quals només tres milions van cotitzar els 30 anys de rigor; la resta es deu a pensions no contributives i “jubilacions per moratòria” concedides durant els tres governs kirchneristes. A més, l’ocupació en negre és gairebé del 50%, cosa que fa que les cotitzacions dels treballadors en blanc no arribin per sostenir el sistema.
I una altra dada relacionada amb la despesa pública: la meitat de la població argentina viu de l’Estat, ja sigui en forma de pensió, com a salari per ser funcionari o perquè rep algun subsidi social.
Ara bé, les paupèrrimes pensions converteixen els jubilats argentins en el sector més vulnerable de la societat. En realitat, la reforma aprovada al Congrés és bastant inextricable per als ciutadans, ja que es basa en la modificació de la fórmula que s’utilitza per calcular la suma mensual, que ha de ser corregida en funció de la inflació, que aquest any ha estat del voltant del 21% i el pròxim es preveu del 15%, en el marc del programa del Govern per reduir-la.
Tot i això, el que sí que va quedar clar, i per això es van generar les protestes, és que els jubilats perdrien poder adquisitiu. Macri, un liberal que governa amb una coalició centredretana, no té majoria parlamentària però va aconseguir tirar endavant la reforma per un marge estret, malgrat l’oposició peronista, gràcies a la seva aliança amb els diputats que controlen els governadors justicialistes; les seves províncies rebran a canvi més diners. A més, el govern va pactar un bo compensatori per als jubilats que guanyin menys de 450 euros.
“Tinc dos eixos prioritaris: el primer la infantesa, els nens de 0 a 5 anys, hagin nascut on hagin nascut. I la segona, és cuidar els nostres jubilats, amb una fórmula que els protegeixi de la inflació contra la qual lluitem i encara no hem pogut vèncer”, va declarar Macri en una roda de premsa, immediatament després de ser aprovada la retallada de les pensions que durant la campanya de les legislatives va negar que pensés dur a terme.
Segons una enquesta recent, la imatge positiva del president, que passa les festes nadalenques amb la família a la Patagònia, va caure cinc punts com a conseqüència d’aquesta impopular mesura, i se situa ara en el 49%.
“No podem continuar gastant més del que s’ingressa”, havia dit Macri el 30 d’octubre, una setmana després de guanyar les legislatives, quan va convocar un gran acord nacional en matèria econòmica, que a l’Argentina equiparen amb els pactes de la Moncloa tot i que, vist el resultat de la reforma de les pensions, queda clar que falta molt per a l’anhelada concertació social.
El mandatari va esperar fins a l’arribada de les vacances per decretar sessions extraordinàries al Congrés, que normalment acaba el període legislatiu a final de novembre.
La reforma de les pensions va ser la primera. La tributària –que rebaixa impostos a les empreses que reinverteixin els seus dividends i redueix les càrregues patronals per als treballadors–, aprovada la setmana passada, és la segona. I al febrer s’espera la reforma laboral, que també pot crear malestar ja que pretén abaratir els acomiadaments, malgrat que Macri disposa ara per ara del vist i plau de la CGT, el principal sindicat del país, que és peronista però no kirchnerista, i tradicionalment s’alia amb el poder de torn.
“La reducció de la despesa pública és essencial, especialment en les àrees on va augmentar molt ràpidament els últims anys, en particular els salaris, les pensions i les transferències socials”, es llegeix en un informe recent sobre l’Argentina del Fons Monetari Internacional (FMI), que elogia les reformes, però en demana encara més.
Obsessionat per ampliar la inversió estrangera en una economia encara molt proteccionista, Macri va optar des del primer dia per congraciar-se amb els mercats internacional i l’FMI –la bèstia negra del kirchnerisme i dels argentins en la crisi de l’any 2001–, a costa de començar a perdre popularitat, amb l’objectiu que l’economia millori substancialment, l’ocupació augmenti i la inflació es redueixi abans de les eleccions d’aquí a dos anys, moment en què buscarà, amb tota probabilitat, la reelecció per continuar enterrant el peronisme.