Parlament taronja

La fragmentació parlamentària i l’alça de Cs a l’escenari estatal ja es van iniciar abans del 21-D, mentre l’electorat s’allunyava de l’esquerra

Les últimes dades del CIS reflecteixen l’important avenç de Ciutadans en el Parlament espanyol a costa del PP.

El mapa electoral d’Espanya es trenca. I és possible que, una vegada més, Catalunya tingui molt a veure en això. No en va, el partit que ha vingut experimentant un avanç més important en les seves expectatives de vot –ja fins i tot abans del seu èxit en les autonòmiques del 21 de desembre– és Ciutadans, la formació liberal nascuda a Catalunya com a principal antagonista del catalanisme i el nacionalisme. Tot i això, el més rellevant de la deriva que reflecteixen les últimes estimacions de vot del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), elaborades al llarg d’aquesta tardor, és l’increment de la fragmentació electoral i parlamentària a costa del retrocés o l’estancament dels dos grans partits tradicionals: PP i PSOE. Paral·lelament, i tot i que a través d’un deteriorament molt lent, també perd gas un dels partits revelació del 2015, Podem (ara Units Podem després de la seva coalició amb IU), que cedeix gairebé tres punts en quota electoral i un mínim de 12 escons (que podrien arribar a 16 segons com es resolguessin els restants a diverses províncies). És a dir, en línia amb el seu descens a Catalunya.

Ara bé, és l’espectacular avanç de Cs el que altera profundament el mapa parlamentari espanyol. La formació que capitaneja Albert Rivera milloraria avui el seu resultat del 2016 en més de quatre punts, la qual cosa podria traduir-se en un increment d’entre 24 i 27 escons (vegeu el gràfic). L’extrem centre

espanyolista que representa Cs es posaria al mateix nivell que l’esquerra radical d’Units Podem, que recolliria menys de 60 escons. I el més destacat: el creixement de Ciutadans –en vots i diputats– seria a costa del Partit Popular. Els populars –que semblaven tornar al cel fa un any quan la projecció del CIS els situava a l’entorn dels 150 escons– ara perdrien entre 20 i 25 seients amb relació als que van obtenir el juny del 2016. És a dir, més del 80% dels diputats que sumaria Ciutadans i un ressò esmorteït del naufragi popular a l’escenari català.

L’esquerra, per la seva part, veuria reduït el seu capital parlamentari a poc més d’un total de 150 escons. La tímida recuperació del PSOE (fins i tot encara que fos una mica superior a la del PSC el 21-D o a la que li dona l’estimació oficial del CIS i que podria situar el socialisme per sobre del 25% dels sufragis) tot just li serviria per millorar el seu resultat del 2015 (només entre tres i sis escons més, tot i que suposarien entre vuit i onze més que en els comicis del 2016), però sense superar en cap cas la barrera dels cent diputats.

De fet, els socialistes es limitarien a absorbir gran part de les pèrdues de Podem, encara que Cs també aconseguiria també algun dels escons perduts per la formació lila. D’aquesta manera, l’actual correlació entre centredreta i esquerra (amb 169 diputats per a PP i Cs, i 156 per a PSOE i Podem) es podria veure substituïda per una majoria reforçada (absoluta fins i tot) de populars i Ciutadans. PP i Cs sumarien fins a 177 escons (tot i que el seu còmput total es podria quedar per sota dels 174) davant els entre 148 i 155 que reunirien Sánchez i Iglesias.

En qualsevol cas, juntament amb el pírric avanç del PSOE i la contracció de l’esquerra en el seu conjunt, el factor que completa la imatge de fragmentació del mapa parlamentari espanyol l’oferiria el retrocés del PP. Amb un descens de 5,3 punts (que podrien ser gairebé sis segons un altre cuinat del vot directe del CIS), el partit de Rajoy es mouria en una forquilla entorn dels 117 escons, amb un màxim de 120 però un mínim de 112. És a dir, en aquest escenari els populars podrien perdre fins i tot la seva capacitat de vetar una reforma constitucional en l’improbable supòsit que la resta de la Cambra es posés d’acord en una proposta.

En conseqüència, només l’avanç de l’espai de centredreta a través de Ciutadans (amb un percentatge de vot que podria créixer fins a sis punts segons una altra estimació del mateix sondeig) conjuraria el fantasma de la ingovernabilitat. Això sí, a un preu políticament molt elevat.

D’una banda, el viratge de Cs cap al centredreta i la seva inocultable ambició de disputar la primacia al PP en aquest espai, allunyen la possibilitat d’una alternativa de centre i esquerra, amb el PSOE com a soci (tal com ja van assajar Pedro Sánchez i el mateix líder de Cs a la primavera del 2016). És a dir, el liberal Rivera s’ha condemnat a donar suport als populars, tot i que els rèdits facturables d’aquest suport poden créixer en la mateixa mesura en què Ciutadans es converteixi en únic soci possible del PP (i competidor directe) per sumar majoria absoluta al Congrés.

Finalment, i per un altre costat, l’inajornable diàleg territorial (amb Catalunya com a principal assignatura pendent) es podria veure dificultat si un partit neocentralista com Ciutadans es convertís en l’única clau de la majoria absoluta. Sobretot si, com sembla, la formació de Rivera explota els conflictes territorials per arrabassar votants al PP pel flanc més espanyolista.

AVANÇ DEL CENTREDRETA El PP pot perdre més de 20 escons, però també sumar majoria amb Cs, que en guanyaria 25

CONTRACCIÓ DE L’ESQUERRA

La millora del PSOE no cobreix les pèrdues de Podem i entre tots dos reunirien 150 diputats