L’horitzó barceloní
Reptes i perspectives en el govern de la Ciutat Comtal de cara al nou any.
BARCELONA obre el 2018 amb una sèrie de seguretats i incerteses sobre les quals val la pena reflexionar. La capital catalana és, des de fa 25 anys, amb la celebració dels Jocs Olímpics del 1992, una de les ciutats que més atractiu de tot tipus ofereix al turista, a l’emprenedor, a l’inversor i, sobretot, al barceloní. És un fet que aquest últim quart de segle, la ciutat i l’àrea metropolitana s’han projectat al món d’una manera incontestable, que l’han convertit en un reclam global.
És un èxit que té encara més mèrit si es té en compte que Barcelona ha estat fins ben passada la segona meitat del segle XX bàsicament una ciutat industrial, tradició heretada del segle XIX, que es va haver de superar quan l’emergència econòmica i industrial d’altres països en vies de desenvolupament va obligar a tancar centenars de fàbriques i milers de tallers. L’estructura urbanística especial que té la ciutat de Barcelona, a més, obligava i dificultava la rehabilitació de la ciutat, necessària en tots els sentits, però especialment en l’econòmic. Quan va arribar el final de la dictadura i l’adveniment de la democràcia, tothom tenia clar que a la capital catalana se li havia de fer molt més que un simple rentat de cara. I els Jocs Olímpics del 1992 en van ser l’excusa, que es va portar a terme amb un èxit més que evident.
Però no tot han estat triomfs en aquesta refundació urbanística, social i econòmica. Encaixonada entre dos rius, la muntanya i el mar, Barcelona no ha crescut en població perquè no hi havia espai. Manuel Castells quantifica en l’últim Vanguardia Dossier sobre “El poder de les ciutats” el fenomen de concentració territorial a Barcelona. Escriu el catedràtic de la californiana universitat de Berkeley que la comunitat de Madrid té 806 habitants per quilòmetre quadrat, mentre que a l’àrea metropolitana de Barcelona hi ha 1.549 habitants i a l’atapeït municipi de Barcelona, 15.740 habitants per quilòmetre quadrat. Per tant, el primer problema que té Barcelona és la densitat, que certament s’ha esponjat els últims decennis cap a l’entorn de l’àrea metropolitana o encara més enllà, però que assenyala que l’espai fa temps que s’ha esgotat. És a dir, els problemes derivats de la superpoblació com el trànsit, els dèficits de transport públic, les condicions mediambientals desfavorables, l’estrès ciutadà, etcètera, s’han posat en evidència quan la ciutat s’ha convertit en un atractiu global, amb un èxit de turisme, de congressos i de convencions que han provocat un malestar ciutadà que obliga a repensar el model.
Però la qüestió (un debat primari és si Barcelona vol ser Milà o Niça, es va dir en un cert moment) va molt més enllà de si els barcelonins volen ser creadors o cambrers. El poder de les ciutats és avui més gran que mai, com molt bé assenyala Manuel Castells. “Perquè la dinàmica de les xarxes globals de les quals les ciutats són els nodes és una dinàmica dicotòmica, de connexió i desconnexió “en què el poder clau és també “entre les grans ciutats com a articulació espacial o social d’un poder global”. És a dir, “les ciutats de la societat xarxa”.
El que Barcelona es juga en aquests moments és el seu futur articulat, és a dir, comptar en la primera divisió de les ciutats globals o romandre en un segon pla el proper segle, per aventurar un termini. La capital catalana ha tingut, des de sempre, una clara vocació internacional. Especialment des de la segona meitat del segle XIX, ha volgut estar obert al món de les avantguardes de manera permanent –que la Guerra Civil i la dictadura van truncar dramàticament– i se sap que fa poc un alcalde, Pasqual Maragall, la va voler convertir en la capital del sud d’Europa i de l’oest de la Mediterrània.
Una manera de raonar què significa ser protagonista al món: és a dir, en la cultura, la innovació, l’economia, la investigació, l’esport, el lleure, l’economia, el turisme, el pensament, l’edició, el comerç, la universitat i la política mundial. Que tot això i més vol dir ser capital. Les circumstàncies de la crisi econòmica i, especialment, la crisi política que enfronta Catalunya amb Espanya i els atemptats terroristes del mes d’agost de l’any passat han fet que aquesta vocació hagi passat a un segon pla, al menys de moment.
Hi va haver qui, a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta, es va burlar d’aquesta utopia i va comparar Barcelona amb el Titanic. Res més desencertat, afortunadament, com el temps ha demostrat. I, tot i que una bona part dels polítics que regeixen avui la capital catalana es declaren hereus de Pasqual Maragall, també és evident que, fins ara, no sembla que tinguin clar quin és el camí correcte per assolir aquest objectiu. És cert que la política s’ha complicat fins a extrems que sembla que han convertit les institucions en ingovernables. Els parlaments i els plens municipals es compartimenten, apareixen nous grups d’ideologies inconcretes o ambigües, que emboliquen el ciutadà, i altres grups d’interessos molt concrets (hipoteques, lloguers, pobresa energètica, etcètera) que posen el focus en problemes molt reals i urgents dels ciutadans que cal atendre amb la presa de decisions.
És evident que les grans ciutats són cada dia més difícils de governar per la seva complexitat, però també ho és que no es pot marginar el dia a dia ciutadà, ni tampoc l’horitzó al qual ens dirigim en el mig termini. Els historiadors saben que Barcelona, fins i tot en els moments més grisos de la seva història –com va passar sota el franquisme– no va deixar de somiar en la seva projecció al món. La “Gran Barcelona” de l’alcalde Porcioles, tan criticat justament, va ser un antecedent de la “Barcelona Capital” del mític Maragall.
Del que es tracta a partir d’ara és que els qui tenen la responsabilitat de gestionar el futur –estiguin o no en el govern municipal i en el metropolità– sàpiguen primer que no parteixen de zero, i segon que siguin capaços de transmetre al ciutadà la seva idea d’aquest horitzó i com dur-la a terme. Però perquè tot això sigui possible, primer han de saber cap a on volen anar.