Un nou propòsit
Cansat dels debats i opinions sobre la crisi política catalana que han inundat aquestes dates nadalenques tant amb debats com amb silencis forçats durant els àpats familiars, Màrius Serra proposa d’arrencar l’any obviant tota informació relativa a l’assumpte: “La sobredosi d’anàlisis, pronòstics, falòrnies, incerteses, neguits, valoracions interessades, insults sense indult i descarts gens cartesians l’han empès a fer-se aquest propòsit. Deixarà de llegir articles d’opinió i desconnectarà de les tertúlies”.
Com cada any per aquestes dates, el lector de diaris ahir es va fer uns quants propòsits d’any nou. Enguany, però, en té un de nou. A la llista habitual d’aprimar-se, anar al gimnàs, deixar de fumar, follar més o llegir més llibres, hi ha afegit el propòsit de no llegir cap més article d’anàlisi de la situació sociopolítica actual. Està exhaust. Des que, el passat 17 d’agost va tornar de vacances, té la sensació que han passat quatre anys, més que no pas quatre mesos. La sobredosi d’anàlisis, pronòstics, falòrnies, incerteses, neguits, valoracions interessades, insults sense indult i descarts gens cartesians l’han empès a fer-se aquest propòsit. Deixarà de llegir articles d’opinió i desconnectarà de les tertúlies. Esverat per la pensada, que el podria expulsar d’un hàbit que troba tan innegociable com llegir premsa escrita, decideix acotar el propòsit a una magnitud plausible. Per començar a desintoxicar-se, descansarà un dia a la setmana, que tampoc cal posar-se fites inassumibles. Per exemple, els dimarts. Avui mateix. Amb aquest bon propòsit, nou de trinca, agafa el diari. Està temptat d’obrirlo per les pàgines d’Economia, que sempre se salta, però decideix no fer-ho per si hi troba una documentada reflexió sobre el futur immediat de les empreses que han canviat de seu. Tampoc gosa anar a Esports, no fos cas que la llotja del Bernabeu, on encara cou la derrota del 23-D (i l’altra), també susciti articles d’anàlisi com els que vol esquivar. Comença a fullejar inquiet totes les seccions del diari i aviat descobreix, alleujat, que hi ha vida més enllà de les anàlisis sociopolítiques d’actualitat. Breus, reportatges, columnes, peus de foto, fotonotícies, cartes... De qualsevol (altra) cosa. Se sent afortunat. Els dimarts es llegirà el diari d’una altra manera, en un altre ordre. El lector de diaris exhaust de tant llegir anàlisis sociopolítiques no haurà de renunciar als seus hàbits.
Al final d’una columna troba una pregunta que cap analista no li ha fet mai: quin és l’indret més bell del món? Llegeix que l’estrambòtic columnista n’ha trobat la resposta en unes notes de fa trenta anys que assenyalen un racó d’Amersfoort, un municipi d’Utrecht al centre mateix dels Països Baixos. Explica que hi havia anat perquè Piet Mondrian hi va néixer, però que passejava sense rumb per un camí que resseguia un canal quan es va trobar un vell pintor assegut davant d’un llenç en blanc. Tenia pinzells a la mà, però no havia fet cap traç. Vestia amb parracs, com un indigent. En un anglès poc entenedor, li va assenyalar un pas, el que al Maresme en dirien una androna, entre dues cases els darreres de les quals donaven al canal, i li va dir que s’havia proposat pintar l’indret més bell del món mentre esperava la mort. Tres hores més tard aquell indret tan singular continuava igual de bell, el llenç igual de blanc i l’ancià igual de viu.
A la llista habitual hi ha afegit el propòsit de no llegir cap més article d’anàlisi de la situació sociopolítica actual