L’any de Joan Ponç
Tres galeries barcelonines, Eude, Joan Prats i Dolors Junyent s’han afegit a la celebració del 90è aniversari del pintor surrealista Joan Ponç, membre fundador del grup Dau al Set .
Eude, Joan Prats i Dolors Junyent són les tres galeries de Barcelona que s’han sumat a la celebració del 90è aniversari de Joan Ponç (Barcelona, 1927 - Saint Paul de Vence, 1984), que té la seva exposició més important en la retrospectiva que presenta la Fundació Catalunya La Pedrera fins al proper 4 de febrer.
Joan Ponç va ser un dels principals renovadors del surrealisme a la postguerra, juntament amb Wifredo Lam i Roberto Matta, a més de membre fundador i líder amb Joan Brossa del grup Dau al Set. En el seu moment la seva obra va ser infravalorada o fins i tot desdenyada per algunes persones amb molt poder cultural, però defensada per alguns poetes i crítics d’art.
En aquest aspecte, i salvant les distàncies, amb Joan Ponç està passant una cosa semblant al que li va passar a Joan Miró: el pas del temps està donant la raó a aquells poetes que el van comprendre i van defensar des del principi i no donant-li a qui el van menystenir amb prejudicis i amb criteris molt condicionats per les tendències artístiques aleshores predominants (informalisme, en el cas de Ponç). Ningú no pot endevinar el futur, però intueixo que una cosa semblant passarà amb les esplèndides i poc reconegudes obres de dibuixants com Guillem Cifré i Micharmut.
L’obra de Joan Ponç significa una indagació singular sobre l’existència i sobre la condició humana, una lliure i extraordinària introspecció poètica i visionària. Ponç sabia trobar el sentit del sagrat fins i tot en les zones de l’experiència humana considerades normalment inferiors: l’error, la caiguda, la malaltia i la mort, però també el joc lleuger. Aquesta era la seva manera de ser lúcid, i tot això es troba ben expressat plàsticament
en la seva obra.
Màgia i misteri. La mostra que presenta la galeria Dolors Junyent amb el títol Joan Ponç: Màgia i Misteri inclou obres de diferents èpoques i moltes signipersió fiquen expressions genuïnes i poètiques, que fan honor a aquest títol. La mostra es desplega en dos pisos i diverses sales. La selecció inclou obres del 1946 i 1947, immediatament anteriors a la fundació de Dau al Set. Va ser el seu amic Joan Brossa que va portar Ponç pel camí de l’aventura surrealista. El seu consell el va portar a l’expressió automàtica, sense el fre normalitzador de la raó lògica. I va ser una via d’èxit. En els dibuixos de Ponç es barregen regnes diferents: animal, vegetal i mineral. També l’ésser humà i el deixar de ser. Però s’expressen a més altres possibilitats: l’humà com a flora, l’humà com a animal, el desig com a voracitat i el desig com a solitud. I la mort com a condició inicial de l’existència, o la fragmentació i dis- com a resultat material d’un desig previ d’unió amb el cosmos.
El que a les obres de Ponç adopta l’aspecte d’un monstre, és en realitat un retrat estrany i precís dels nostres desitjos i pors, de tot allò que tenim per costum reprimir i emmagatzemar al traster del nostre inconscient, allò que sovint ens neguem a acceptar, oferint una resistència feta de distraccions i oblit, i que procurem emmascarar amb objectes i nocions il·lusòries. La de Joan Ponç és una poètica de nits enceses i ossos que desitgen infinit. No es podria entendre ni valorar amb els habituals prejudicis estètics i categories prosaiques, com tampoc les obres de Joan Miró i de Salvador Dalí. Galeria Dolors Junyent. Aragó, 268. Fins al 2 de febrer.
El pas del temps està donant la raó als poetes que el van comprendre des del principi L’artista sabia trobar el sentit del sagrat fins i tot a les zones de l’experiència humana considerades inferiors
De Don Quixot a Kafka. La galeria Eude presenta una selecció excel·lent d’aiguaforts de Joan Ponç. La sèrie Don Quichotte, realitzada al taller Rigal el 1979, enllaça amb el tema del desig, del somni que no pren cos o que es revela com a il·lusió o com a fantasma i es desmaterialitza. El llibre Metamorfosi Franz Kafka, del 1967 i amb 25 aiguaforts, sintonitza amb la sensació d’estranyesa davant la realitat exterior i davant un mateix i amb la monstruosa sensació de culpabilitat induïda socialment que va expressar l’escriptor txec. Són esplèndids i tècnicament admirables altres aiguaforts dels anys setanta, com Penúltim capvespre, La mort dels mosquits i Dimoni pompeià, entre d’altres. Galeria Eude. Consell de Cent, 278. Fins al 24 de febrer.
Ponç i Brossa. Atenent també l’exposició que el Macba dedica actualment a la figura de Joan Brossa, la galeria Joan Prats confronta obres d’aquests dos amics i còmplices en la creació. Ponç i Brossa coincideixen en una certa simpatia per les figures rebels –faune o fins i tot diable–, pel joc transgressor, més innocent que malvat, partidari del desordre i la desobediència a un ordre erroni, antiquat i nociu per a la majoria de persones. Per això fins i tot el component ideològic de les seves obres manté una plena vigència. En un gravat de Joan Brossa, d’un barret de copa sorgeix un ratpenat, i el fons d’aquell vampir és una pàgina d’un contracte hipotecari. Galeria Joan Prats. Balmes, 54. Fins al 3 de febrer.