“És un missatge al poble, no als diaris”
Macron, que torna a escalar en els sondejos, sembra suspens sobre el seu discurs de Cap d’Any
Es un missatge al poble, no als diaris”. Emmanuel Macron, l’únic francès que en la primera confrontació amb les urnes va arrencar la butaca presidencial, i que de la idea d’avançar cap a aquest objectiu es va treure de la màniga un partit polític, tampoc no va voler ser previsible ahir a la nit per a la salutació filmada de Cap d’Any.
Se sabia que desitjaria un bon 2018 als francesos. I que recordaria la lluita contra el terrorisme. Però l’Elisi va sembrar suspens des de divendres anunciant que no hi hauria cap avanç. Normalment, les redaccions rebien un resum del discurs. I la televisió avançava els preparatius de l’enregistrament.
Malgrat les seves protestes contra “el vell món”, com anomena el de la política que el va precedir, cada vegada més relativitzades per la realitat d’un primer ministre que contracta un avió privat a més de 350.000 euros, en lloc d’utilitzar el que posava a la seva disposició l’exèrcit, Macron es va haver de plegar a la tradició de les felicitacions televisives solemnes.
Ho va fer a les vuit del vespre, al telenotícies que abans d’internet era anomenat “la missa”, pel caràcter d’estricta obediència. Un missatge previsible envoltat de misteri per reiterar la qualitat de Macron de transformar allò comú –ell mateix, tres anys enrere– en extraordinari.
Però com es podia estar de confirmar que el seu govern estendria el subsidi d’atur als autònoms, perfeccionaria la formació professional i l’aprenentatge? O que tiraria endavant les lleis sobre l’habitatge, l’empresa, la justícia i l’alimentació?
Macron s’ho pot permetre tot perquè, després que un déu amic aplanés el camí de l’improbable candidat fins a asseure’l a la butaca que en el règim presidencialista francès és gairebé un tron, altres déus han estat actius, en la seva breu presidència, des del maig, perquè els semàfors es posessin en verd a mesura que avançava.
Si a la tardor la seva estrella va semblar que vacil·lava quan l’oracle –les enquestes– el va veure perdre punts, com el primer ministre, al punt de l’hivern el progrés va ser tan brutal com per dissipar qualsevol ombra.
Al novembre, l’atur va caure al nivell més baix en tres anys, cosa que va atenuar la polèmica sobre més control dels aturats. La previsió de creixement del 2017 va pujar 1,9% davant l’1,1% del 2016. La delicada reforma laboral i la reducció de l’impost sobre la fortuna han passat sense problema. I el consell constitucional acaba de validar el més essencial del pressupost.
Tampoc la premsa exerceix una oposició rigorosa. Amb la paradoxa que sigui Le Figaro, matutí de la dreta, l’únic que recordi –després d’un Nadal que el president va saludar amb un tuit firmat també per la seva dona, Brigitte– una promesa tan impossible com incomplerta de Macron: “Abans que acabi l’any –assegurava– ningú no dormirà en un carrer francès”.
Es tracta de sorprendre a cada moment? Mentre dissabte al matí els periodistes especulaven sobre el discurs de diumenge, Macron firmava davant càmeres i a l’Elisi les tres últimes lleis de l’any (imitació d’un costum americà) i prometia que el 2020 haurà desaparegut la taxa d’habitació, l’impost que paguen els francesos per viure a casa seva. Un altre anunci teòricament revolucionari: el final de les centrals tèrmiques el 2022, tot i que amb la lletra petita plena d’excepcions.
Dels 58 missatges presidencials des que De Gaulle va inaugurar la fórmula, la brevetat de Pompidou –tres minuts el 1969– o el seu rostre deformat per la cortisona al llindar de la mort, pesen menys que el missatge de Mitterrand, també amb un peu a la tomba, quan va al·ludir a la potència de l’esperit i va dir als francesos: “No us abandonaré mai”. Macron, ahir a la nit, va ratificar que hi és per quedar-s’hi.
‘Le Figaro’ recorda la promesa incomplerta del president: va dir que ningú no dormiria al carrer en acabar l’any