I Podem va deixar de creure en els reis
El partit morat tanca el 2017, l’any en què ha perdut la innocència, després d’una primavera prometedora i una tardor negra
Són temps adversos per a la rebel·lió. Encara que l’Estrella de la Mort ha estat destruïda, les tropes imperials han fet sortir les forces rebels de les seves bases ocultes i les persegueixen a través de la galàxia”. Aquesta cita mítica, pròleg de L’imperi contraataca (1980), d’Irvin Keshner, segon acte (encara que numerat com a episodi V) de la saga galàctica més cèlebre, resumeix amb precisió el moment de Podem en el tancament del 2017. La crisi de Catalunya i el conseqüent gir a la dreta de l’electorat espanyol i català deixen els de Pablo Iglesias tocant fons electoral –és probable que en el pròxim CIS trenquin el terra del 18%, on havien resistit en les seves pitjors hores, fins al 16% o el 15%–, mentre l’amenaça de col·lapse del PP fa somiar Ciutadans a ser primera força, i el PSOE, malgrat el seu gir a la dreta en la crisi independentista, aguanta per sobre del 20%, en el marc d’una desmobilització massiva del vot d’esquerra.
Podem tanca el 2017 com a quarta força política després d’un retrocés seriós en les anòmales eleccions catalanes, malgrat haver esquivat amb nota tots els desafiaments de la primera meitat de l’any. Havia començat l’any sota l’amenaça de cisma. Tot i això, el congrés de Vistalegre va evitar el desastre: el sector d’Iglesias va aconseguir un triomf incontestable, però el resultat de la llista d’Íñigo Errejón permetia al jove politòleg fer valer els seus vots i dissipava la temptació d’anar-se’n i buscar un destí millor.
A la primavera, el pintoresc Tramabús, que un dilluns era titllat de ximpleria, cobrava sentit poques hores després quan el cas Lezo esclatava als tribunals i destruïa la reputació dels governs successius de Ruiz Gallardón i Esperanza Aguirre i esquitxava l’immaculat “nou PP” de Cristina Cifuentes. L’autobús blau es convertia en l’expressió genuïna del dit acusador passejant-se davant les seus de l’espoli.
A cor què vols li va sortir a Iglesias la seva moció de censura contra Mariano Rajoy, també titllada d’extravagant per la mateixa premsa madrilenya que va somiar amb el cisma a Vistalegre: va exhibir les seves armes de politòleg apassionat per la història d’Espanya, va evidenciar la precarietat del PP a la Cambra (no va aconseguir una majoria de vots de rebuig de la moció), i sobretot, va fundar el prestigi d’Irene Montero, que va sacsejar durant tot un matí un Mariano Rajoy que semblava avorrit de si mateix. Van ser jornades d’alta política en un Congrés amb una sobirania legislativa amenaçada de ser desendollada pel PP, amb la complicitat ocasional de Ciutadans i PSOE, durant el 2017.
Però el prometedor paisatge va canviar pocs dies després amb el triomf antisistema de Pedro Sánchez a les primàries del PSOE: aquesta resurrecció, un calbot a les estructures i als capitostos del poder socialista, va millorar les expectatives de vot del PSOE –que llavors penava ja per sota dels morats en les enquestes– i va obligar Podem a allargar la mà. Va ser una efímera etapa política de negociació i subtileses infecundes, gràcies a una interlocució amb un grup de diputats ple d’enemics de Sánchez que desesperava els equips de Montero, amb els seus “sí” és “no sé”, “val” significa “no”, i tot acaba sempre en un “després, en tot cas”.
I llavors va arribar el desastre català, el govern del qual avançava sense cap altre full de ruta –en feliç troballa de Jorge Dioni López– que el pensament de Paulo Coelho: “Com que és just i m’ho mereixo, l’univers conspirarà perquè succeeixi”. Una idea infantil i un pla suïcida que es resumeixen en el genuïnament espanyol tira que
liras. El PSOE va reaccionar fentse el mort, Pedro Sánchez va desaparèixer dos mesos de la faç de la Terra, i Iglesias i Xavier Domènech es van quedar sols en el seu afany d’un nou pacte territorial. Unes eleccions sota l’empatx de les banderes van reduir el poder dels comuns, sense arribar al daltabaix del PP i la CUP.
Avui, mentre els mateixos que van somiar el cisma a Vistalegre creuen que es veu el principi del final de Podem en aquest compromís; altres, com l’analista electoral Jaime Miquel, estimen que la situació és excepcional, que Podem ha resistit raonablement, i que el PSOE de Pedro Sánchez encara ha d’explicar en què es distingeix la seva oferta política de la del PSOE de Susana Díaz per penetrar el vot jove i urbà.
Un temps espès el que ve al costat esquerre, en el qual un Iglesias que ha perdut la innocència (valgui l’expressió, per més que la ingenuïtat no hagi estat mai un dels seus atributs) ha dibuixat una altra línia de tall: la Corona com a problema d’Espanya. Explicava fa setmanes la periodista d’El Mundo Lucía Méndez que el rei Felip VI estava molt enfadat pels atacs de Podem, sobretot arran del seu dur missatge del 3 d’octubre que va posar ferm un PSOE que titubejava. Però el seu enuig amb prou feines és una ombra del disgust i la decepció que Iglesias mastega des de mesos enrere, molt visible després del discurs del 40è aniversari de les eleccions democràtiques, per unes paraules del Rei que Iglesias va considerar irresponsables per vanes i evasives.
Des de la seva fundació, Podem va creure que el nou monarca podia ser el vèrtex institucional d’un salt endavant del país i les seves estructures polítiques, i veure’l convertit en vigilant del vell ordre ha fet a Podem abjurar i assenyalar-lo com a símbol de tot el que ha de canviar. “Espanya no necessita reis”, va dir Iglesias fa dies, preparant-se per a un temps fosc. En el seu alt comandament han pres nota del missatge de la General Organa (Carrie Fisher) en la flamant entrega galàctica: en temps adversos, el primer deure de la rebel·lió és sobreviure.
El 2018 porta a Iglesias mals sondejos, fruit del fragor de les banderes i de la desmobilització de l’esquerra Podem va començar el 2017 amb una moció de censura i l’ha acabat amb un mal resultat a Catalunya