Salmond i Macron
Ara que ja hem passat el moment naïf, podem recordar una obvietat: no hi ha projecte sense lideratge. Aquests dies, hi ha en joc el lideratge d’un moviment europeu que mou més de dos milions de persones i que s’ha mostrat força impermeable als discursos catastròfics i al conte del llop. Per això, les negociacions envitricollades sobre la investidura del president són el camp de proves de la reconfiguració estratègica i organitzativa del nou independentisme. L’estira-i-arronsa sobre investir Puigdemont o Junqueras és només la punta de l’iceberg.
ERC volia aprofitar el 21-D per certificar la seva hegemonia en el camp independentista i no ha pogut ser. El PDECat volia salvar els trastos en un context advers i la determinació de Puigdemont l’ha convertit en un objecte polític no identificat (OPNI), en benefici d’un nou artefacte anomenat Junts per Catalunya, on els dirigents neoconvergents no manen. Ni uns ni altres tenen el que volien en termes partidistes, per bé que han aconseguit una majoria parlamentària clara que els obliga a fer Govern, a treballar plegats i a repensar tot el que han fet fins ara. Junqueras és a la presó i Puigdemont és a Brussel.les, i encara no ha dit públicament què té intenció de fer. Una investidura des de la distància és més que improbable.
Els tribunals espanyols tenen l’interruptor
A mitjà termini, tot passa per construir la versió catalana de l’Scottish National Party
del lideratge de l’independentisme. Vivim una doble realitat: s’han celebrat unes eleccions convocades per Rajoy i acceptades pels independentistes i, alhora, els poders de l’Estat mantenen i amplien la causa contra tots aquells que són considerats sospitosos. El pla del candidat Puigdemont partia del supòsit que un bon resultat independentista el 21-D forçaria la negociació política amb Madrid, i que això aturaria la maquinària judicial. El pla ha fallat i tothom sap que no seria intel·ligent un bloqueig per anar a uns nous comicis. Per tant, toca investir algú altre, i toca transformar el relat en funció de l’escenari que acabi triant el líder de JxCat: la presó o Brussel·les.
ERC i JxCat s’assemblen molt. El seu èxit compartit el 21-D fa pensar que no estan equivocats aquells que argumenten que, a mitjà termini, tot passa per construir la versió catalana de l’SNP d’Alex Salmond, salvant les distàncies. L’independentisme escocès està articulat en un sol partit de centre-esquerra i Catalunya és un país on ningú vol ser de dretes, i menys dins del sobiranisme. Estrategs de Junqueras ho tenen al cap i estrategs de Puigdemont -que no del PDECatfan una anàlisi coincident, inspirats -a vegades- en la plataforma de Macron. La confluència serà inevitable i substituirà la competició malaltissa. Amb quina marca? Algú proper a Puigdemont m’explica que ERC té més avantatges. Amb quin líder? Potser ni Junqueras ni Puigdemont, dic jo. Potser algú -ara invisibleque sàpiga ser alhora Salmond i Macron. I una mica Pujol i Maragall, de passada.