“Kiss me, stupid”, diu Kim Novak

No m’havia parat mai a pensar cap a on avanço la cara quan faig un petó, però, com que els últims dies de desembre m’he dedicat a repassar premsa a la qual no havia dedicat el temps necessari durant la temporada, he descobert un estudi interessant: cap a on inclinem el cap quan besem. Els autors són tres professors de Psicologia de dues universitats angleses i una bangladeshiana, el nom dels quals els estalviaré perquè d’investigacions d’aquesta mena se’n fan tantes que d’aquí a quatre dies una altra haurà deixat aquesta en l’oblit. La conclusió és que la majoria de persones inclinem el cap cap a la dreta. No hi havia parat mai atenció. Fas petons de manera inconscient i, si ets a l’estranger, com a molt intentes adaptar-te als costums locals i fer-ne un, dos o tres, segons toqui. Per sortir de dubtes me n’he anat cap a la primera persona que he trobat –a casa mateix, al passadís– i li he demanat un petó. Dit i fet. Jo he girat el cap a la meva dreta però ella l’ha girat cap a la seva esquerra. Les cares han xocat. Li he preguntat:

–¿Sempre gires el cap cap

a

l’esquerra?

Beses de forma inconscient i, si ets a l’estranger, com a molt intentes adaptar-te als costums locals

M’ha dit que sí. Com que no n’he quedat convençut, m’he posat l’anorac i la bufanda, he sortit al carrer i he demanat a tres persones –del barri, conegudes– que ens féssim un petó. Així he verificat que, en efecte, la majoria inclinem el cap cap a la dreta, un mètode hàbil que fa que cadascú estampi un petó a la galta esquerra de l’altre sense que xoquin les cares. Segons la investigació dels tres professors, tendim subconscientment a observar les coses en el sentit de les busques del rellotge. La qual cosa, suposo, deu explicar també per què vam fer que les busques del rellotge girin com giren i no al revés. L’objectiu de l’estudi era saber si aquesta tendència petonera és innata o conseqüència de l’alliçonament que veiem al carrer, al cine i a la tele, amb gent que quan es besa inclina majoritàriament el cap a la dreta. D’entrada, diuen, els bebès tendeixen a girar-lo així i, per compensar aquest moviment, allarguen el braç esquerre. Això fa pensar que és un moviment innat, però ¿i si és aprés? ¿Què passa allà on l’islam prohibeix els petons en públic i els censura al cinema i a la tele? Aquí és on va intervenir el professor de la Universitat bangladeshiana (de Dacca), que va demanar a compatriotes seus que es besessin en privat i anotessin com ho feien. El resultat és que majoritàriament fan el mateix que fem a la resta del planeta. Queda clar que la tendència no és fruit del model cultural.

Tot això en el món dels petons protocol·laris. Si entrem en el dels no hipòcrites, els que es fan impel·lits pel desig i no les convencions, hi ha un mestre indiscutible: el poeta italià Antonio Fogazzaro, enamoradís i que, tot i haver estat nominat al Nobel diverses vegades, no el va aconseguir. Però, fruit de les seves experiències, va arribar a una conclusió irrebatible, molt més nítida i útil que qualsevol investigació universitària: “El petó és una pèrdua de temps”.