Poble, nació, societat
Deia un que els filòsofs deixen totes les coses com estan i només canvien els conceptes. En aquests temps difícils, on pel que sembla els arguments no serveixen, es veu un obligat a recórrer a qualsevol cosa amb tal d’aclarir-nos les idees. Imitarem doncs, els filòsofs fent un cop d’ull als tres conceptes que figuren en el títol d’aquest article i que són en el centre del nostre conflicte.
Qui no s’ha arrogat, durant aquests últims anys, el dret a parlar en nom del poble català? De vegades diria un que hi ha almenys mitja dotzena de pobles catalans, tots diferents entre si i sovint de sentiments antagònics; un és una república que només està esperant a materialitzar-se; un altre el baluard d’una identitat amenaçada per segles d’una opressió immisericordiosa, un tercer es veu assetjat per una minoria amb vocació totalitària, l’últim creu que el seu destí és salvaguardar una essència nacional secular que quatre guillats pretenen corrompre... són molts pobles catalans; però n’existeix almenys un? La resposta és ben senzilla: depèn de per a què. N’hi ha un si es tracta de defensar certes tradicions i costums que un respecta encara que no siguin les seves; de retre homenatge a una terra que potser li hagi donat oportunitats de prosperar; de sentirse a gust en un país la geografia, física i humana, del qual és com un univers en petit; de reconèixer el dret que els qui tenen una altra llengua que el castellà com a pròpia la conreïn; en totes aquestes empreses pot un parlar d’un poble català, encara que en alguns casos quedin els seus contorns un tant difuminats.
Però hi ha una paraula que, com un conjur, converteix aquest poble en un revoltim de pedrotes que es repel·leixen mútuament: “independència”. Amb només pronunciar-la veiem com es divideixen els habitants de Catalunya en dos grans blocs de mida semblant, primer, i cada un d’ells en diversos còdols més petits i de mida incerta, després: el poble ha desaparegut. Sembla com si el concepte d’independència només pogués servir de bandera per anar a la guerra. Però, si no es tracta de lluitar, de què ens serveix la independència?
El segon concepte, nació, ens introdueix en un terreny relliscós en extrem. La Constitució fa una subtil distinció entre “nacionalitat” i “nació”, reservant aquest últim terme per a Espanya, i admetent que n’hi pot haver algunes de les primeres. Això no sembla suficient a bascos, catalans i ara també gallecs, mentre que per als castellans vells que encara queden la presència del terme “nacionalitat” a la Constitució és mostra d’una d’extraordinària, gairebé irresponsable amplitud de mires. En el cas de Catalunya és ben sabut que un dels punts de l’acord entre el Govern d’Espanya i la Generalitat de Catalunya que un dia o un altre es redactarà, firmarà i votarà, el que es refereix al reconeixement de Catalunya com a nació, serà potser dels més indigestos, encara més difícil que el relatiu al finançament. Sorprèn veure que un concepte tan crític com nació no té una definició convincent i, per tant, de criteris que el delimitin; es diu, fins i tot que el concepte no té existència jurídica.
Es tracta, això sí, d’un concepte modern, el naixement del qual situen alguns a la Suïssa de finals del segle XVIII, on sorgeix com a reacció local contra l’hegemonia cultural francesa. Com que tot el que ha tingut un principi té un final, pot ser que com pensen alguns, el de la nació estigui per caure. Sigui com sigui, la “nació catalana” sembla una cosa encara més dèbil que el “poble català” ja que el nacionalisme, com a reafirmació de l’esperit local, és més aviat exclusiu, mentre que la vocació de Catalunya, almenys de la urbana, és decididament europeista.
Ja sabem que el que fa l’encant de Catalunya per a molts és precisament el seu caràcter de microcosmos. No demanem llavors als seus habitants que s’uneixin en una causa tan singular com la independència. Si es tracta de preservar una cultura, en el sentit més ampli del terme, no n’hi ha prou amb uns retocs al marc polític actual? No pot satisfer-se així la “voluntat de ser” de la qual parlava Vicens Vives com d’una cosa irrenunciable? Serà el projecte independentista l’expressió d’una voluntat, no de ser, sinó de poder?
“Un concepte no és veritable o fals, és útil o nociu”, deia Raymond Aron. “Independència” i “poble” són més aviat nocius. Quant a “nació”, crec, com Kamen, que “una nació no és una realitat, és invariablement una invenció”. Tenim una realitat ben tangible, encara que defugi una definició precisa: és la societat catalana. Una societat moderna i pròspera, unida, sí, però entorn d’objectius de pau i progrés, i també amb problemes econòmics i socials desatesos des de fa temps. Partim d’aquesta realitat, i no de somnis o malsons, per restaurar la convivència.
Serà el projecte independentista l’expressió d’una voluntat, no de ser, sinó de poder?