Diàleg entre nosaltres

El 21-D, els ciutadans de Catalunya han decidit. Amb el seu vot han posat de manifest que la societat catalana està clarament dividida en dues parts. Una quasi meitat de la ciutadania recolza un projecte i l’altra, una mica més de la meitat, s’hi oposa. Ambdues bandes ho tenen clar: uns saben perquè defensen el seu projecte, els altres saben el perquè hi estan en contra. Ara, el que toca és veure com i amb qui es governa; com i amb qui es defineix el futur. Com mantenir la identitat, la llibertat, el progrés. Les dues meitats es miren de reüll, amb desconfiança; recelen els uns dels altres.

L’escenari és ara, fins i tot, més complicat que el d’abans del 21-D. Abans, tot es movia en el terreny de les intuïcions; ara, la realitat ho fa tot clar i evident. Catalunya està fortament i clarament dividida.

Molts analistes de clara significació sobiranista, proposen que el que ara cal és rebaixar la tensió, augmentar la base social –la que defensa el seu projecte, és de presumir– i el diàleg amb l’Estat. És una bona recepta. Fàcil de formular, molt més difícil de dur a la pràctica. Rebaixar la tensió, vol dir: què?

El repte, es deia, era que ambdues parts acceptessin el resultat electoral, de moment no sembla que això es posi en qüestió, però s’accepta realment que Catalunya està dividida en dues parts contraposades, d’igual pes, però amb una lleugera diferència a favor d’una part?

Si això s’accepta, rebaixar la tensió hauria d’ésser fàcil, però no sembla que ningú vulgui realment reconèixer que la Catalunya de tots només pot resultar de la suma d’ambdues parts. Si una Catalunya del 50 per cent vol imposar-se a l’altra, no es rebaixarà cap tensió. Això només s’aconseguirà acceptant i respectant el pluralisme real i definit de la societat catalana.

Cal augmentar, certament, la base social. I això ho pretenen les dues parts. I cal saber com ho pretenen. Com treballar per l’enfortiment que no es tradueixi en prepotència; com ferho sense la versió que fereix sentiments. L’objectiu és vàlid, però només serà viable en la mesura que es fixin fites compartides. Objectius que puguin satisfer a tothom, sense que ningú entengui que això és una renúncia imperdonable o una satisfacció excessiva a l’altra part del conflicte.

I això obre la porta del necessari, imprescindible i patriòtic diàleg. No, d’entrada, amb l’Estat; ja vindrà el moment de fer-ho. Però, ara, deseguida, diàleg entre els catalans. Una Catalunya dividida poc podrà dialogar amb l’Estat; cal buscar i aconseguir que el diàleg intern defineixi objectius compartits que donin força al diàleg amb l’Estat. Les dues parts han d’aprendre a ésser una per defensar reivindicacions que poden tenir un amplíssim recolzament intern. Dividits no superarem l’escenari actual; el que ja es coneix, amb els resultats que també es coneixen. Hi ha projectes que de ben segur es poden compartir i que, al assumir-los, ningú renuncia a res. Però no seria just negar-se a contemplar aquest plantejament, quan el beneficiari pot ser tota la societat, en la seva pluralitat, amb les seves il·lusions i ambicions.

El diàleg Catalunya endins, és, avui, no només una exigència que resulta del 21-D, sinó també una manera –quasi bé única– d’avançar col·lectivament. Dialogar entre nosaltres, la condició del progrés de tots.

Cal buscar i aconseguir que el diàleg intern defineixi objectius compartits que donin força al diàleg

amb l’Estat