Programa pollastre
Dijous al vespre 50 persones a la Fàbrica Lehmann. Diàleg sobre l’escenari creat després de les eleccions. Hi ha cervesa artesana (dos euros), els ponents són Gemma Ubasart i Antoni Gutiérrez Rubí, organitza la penya de Crític –gent d’ordre, bona gent d’esquerres–. Hi ha més anàlisis contraposats que sentiments a flor de pell. Menys fervor emocional i més ganes d’entendre la situació creada per pensar com pot evolucionar. És a dir, no es posa en dubte la victòria independentista, però tampoc es vol deixar de pensar en les claus de l’evident èxit de Ciutadans: l’encert comunicatiu d’Arrimadas o el valor que tants professionals liberals integrats a la seva llista hagin optar per deixar la seva feina i comprometre’s amb un projecte que entenen regenerador.
Sembla impossible: és una mena d’assemblea noucentista. Enfront dels qui espitgen cap a l’enquistament de la polarització catalana, fascinants per un horitzó conflictiu, aquí hi ha gent parlant per fer un país civilitzat. I ningú ha begut més de dues cerveses. Un exemple. Si algú s’ha sentit molest perquè la situació institucional s’ha descrit com un vodevil, es demanen disculpes i la conversa continua. I darrera meu l’home que pren notes –es veu d’una hora lluny que és un veterà– s’aixeca de la cadira, espera que li donin la paraula i fa la pregunta que encara avui està pendent: d’acord, es formarà govern, però sabem quin serà el seu programa?
No hi ha pregunta més pertinent. La causa general contra els dirigents de l’independentisme, certament, fa molt difícil tornar a situar la política a l’horitzó immediat del govern. De fet mentre la política catalana estigui atrapada en els ideals, més enllà de la ideologia, molt més enllà de la realitat, difícilment es podrà governar per restablir les institucions i la normalitat. I per ara sembla que el líder independentista –perquè de les eleccions n’ha emergit un lideratge nou– segueixi instal·lat allà on s’ha fet fort: en la confrontació. Res no fa pensar avui que el programa del govern Puigdemont sigui diferent d’allò que va pronunciar amb lírica poc noucentista: es tracta de persistir perquè Espanya segueixi tenint un pollastre de collons.