“Schopenhauer va fer servir les seves receptes per ser feliç”
Roberto R. Aramayo, historiador de les idees morals i polítiques
El professor Roberto R. Aramayo, autor de Schopenhauer: La lucidez del pesimismo (Alianza),
de pròxima publicació, reflexiona amb La Vanguardia sobre la influència de la filosofia en qüestions vitals importants.
Cada dia ens desil·lusionem per algun projecte que es frustra, una cita que no té lloc, una resposta que no arriba. Com podem suportar millor aquestes decepcions constants? Es tractaria de calibrar la veritable importància d’unes frustracions que tendim a sobredimensionar i que més ben contextualitzades o considerades des d’un altre angle no resulten tan substantives. Schopenhauer es va proposar de fer-nos veure que els nostres anhels no els poden veure satisfets, perquè cada vegada que aconseguim un desig aquest es veu reemplaçat per un altre. Tenir consciència del mecanisme en qüestió ens pot servir per considerar les coses en la seva justa mesura i no ser una joguina de les nostres pulsions.
Atur juvenil, escassetat d’habitatges... Cal ser pessimista per mostrar-se lúcid i no tenir falses expectatives?
En L’arbre de la ciència Baroja explica amb molt encert el que va venir a dir Schopenhauer en aquest sentit. A l’individu que es troba en l’apogeu de les forces vitals no li convé veure les coses tal com són, perquè sempre es necessiten unes certes dosis d’autoengany i subscriure algunes ficcions per no caure en la desesperació. Tot i això, al final del viatge de la vida sí que va bé fer balanç i adonar-se per exemple de l’autèntic significat de la mort, que no hauríem de témer, ja que només significaria un retorn al punt de partida previ al nostre naixement. Al cap i a la fi, el pessimisme no seria tant una meta com un mètode, un camí que ens permet accedir a la fondària del nostre jo més genuí.
De quina manera Schopenhauer es va anticipar a Freud pel que fa a la interpretació dels somnis? Com Freud, Schopenhauer també es va interessar pels fenòmens onírics i fins i tot estava convençut que un somni premonitori li havia salvat la vida, fent-lo abandonar Berlín abans que la pesta el matés com va fer amb el seu odiat col·lega Hegel. Quan somiem retornem momentàniament allà on anirem al morir i érem abans de néixer, és a dir, a una situació on no hi ha coordenades espaciotemporals i per tant es pot anticipar el futur. També va compartir amb Freud la fascinació per l’hipnotisme i es va interessar per allò que avui denominaríem fenòmens paranormals com finestres per entreveure l’univers paral·lel. Borges ens brinda unes reflexions molt boniques del que significa el somni per a Schopenhauer, que d’altra banda va aprendre espanyol per llegir La vida es sueño i traduir a l’alemany Baltasar Gracián.
Podem fer servir la voluntat en allò que no sigui patiment, en allò que ens doni plaer i sentit? La voluntat pot ser una voluntat de viure? Hem de deixar de voler per no patir? Si el fet de voler és tirania, el podem convertir en una altra cosa per poder gaudir a la vida? A Schopenhauer li agrada presentar-se com deixeble de Plató i Kant, però també com una mena de Buda europeu. El príncep Siddhartha es va convertir en Buda, l’il·luminat, quan va abandonar la seva torre d’ivori i es va topar de cara amb fenòmens com la pobresa, la malaltia, la vellesa i la mort. El que provoca el patiment propi i l’empatia amb l’altre és fer-nos abandonar la nostra visió egocèntrica, cosa que ens permet identificar-nos amb qui pateix. A través d’aquest coneixement la voluntat s’adonaria que s’ha d’anul·lar a si mateixa, per deixar de voler i per tant de patir o de causar patiment, que a la fi es revelaria com una i la mateixa cosa. Moltes vegades Schopenhauer descriu la vida com un llarg somni, i la mort seria el seu despertar. Després d’ella ens sumiríem en l’etern somni somiat per una macrovoluntat còsmica que ho engloba tot, de la qual la nostra voluntat individual seria una manifestació efímera.
I mentre no despertem del somni de la vida, com podem ser feliços? Un pot gaudir igual de la vida. Schopenhauer ens va llegar diversos tractats sobre aquesta qüestió. Els viatges que va fer per Itàlia, l’afició a la música i les nombroses conquestes galants demostren que no va deixar de fer servir aquestes receptes per a si mateix. El pessimisme amb què es veu associat el seu nom no deixaria de comportar una visió optimista, ja que després de lluitar amb el patiment i l’avorriment en aquesta vida, ens esperaria un agradable nirvana on no hi hauria cap dolor, sinó el plaer tranquil de l’estat d’entreson que tots hem experimentat alguna vegada. Sigui com sigui, les pàgines de Schopenhauer destil·len una embriaguesa dionisíaca eròtica que captiva amb un pessimisme lúcid.