Revenda al cementiri
Com que no hi ha futbol a la resta d’Europa, els partits de la Premier són un tiberi per als revenedors a les festes de Nadal
No es tracta dels cinc magnífics d’aquella davantera del Saragossa composta per Canario, Santos, Marcelino, Villa i Lapetra, ni dels set magnífics de la pel·lícula de Hollywood (Yul Brynner, Charles Bronson, Steve McQueen, Robert Vaughn, Eli Wallach, James Coburn i Horst Buchholz). En aquest cas els magnificent seven són set cementiris construïts a Londres entre 1831 i 1842, arran d’un boom que la primera meitat del segle XIX va més que duplicar la població de la capital (d’1 a 2,3 milions) i va fer impossible continuar enterrant la gent als jardins que envoltaven les esglésies.
Els cadàvers s’apilaven els uns al damunt dels altres, la podridura es filtrava al clavegueram, les rates campaven com volien, i una sèrie d’epidèmies va obligar les autoritats a prendre mesures. En allò que llavors eren descampats molt als afores de Londres van sorgir una sèrie de monumentals cementiris enjardinats, mig cementiri mig parc, que van ser anomenats Els set magnífics: Kensal Green, West Norwood, Abney Park, Nunhead, Tower Hamlets, Highgate (on són enterrats Karl Marx i George Michael) i Brompton. El que ens ocupa és aquest últim.
Quan es va erigir el 1840, el Chelsea FC encara no existia, per descomptat tampoc Stamford Bridge, i ningú no podia haver imaginat que els dies de partit milers de persones el travessarien primer de nord a sud i després de sud a nord –pel fet que es tractava del camí més curt entre les estacions de metro d’Earl’s Court i West Brompton i l’estadi–, passant amb les bufandes blaves per les 205.000 tombes i els 35.000 monuments, alguns d’ells elaborats, i barrocs mausoleus de famílies aristocràtiques. Això sí, els seguidors tenen el detall de fer el recorregut en silenci, sense entonar càntics ni esvalotar, limitant-se a fer un glop esporàdic a les llaunes de cervesa.
Respecte als morts, però només fins a cert punt, perquè el negoci és el negoci. Al costat d’una petita capella que imita en miniatura la basílica de Sant Pere del Vaticà, i davant d’una columnata semicircular, tres paios de mitjana edat descansen en un banc, i quan veuen algú amb pinta de turista o despistat criden: “Entrades per al partit. Compro i venc! Tiquets for the game”. En reconec un, el que està assegut al mig. És en David, seguidor de l’Arsenal i el meu subministrador d’entrades impossibles. La seva altra feina és com a cobrador de deutes de morosos, per a la qual cosa viatja per tot el país i part d’Europa, intimidant la gent (sempre he preferit no preguntar com) perquè pagui el que deu a particulars, a empreses de l’aigua, el telèfon i l’electricitat, als ajuntaments per multes de trànsit...
“Hello, mister Ramos –em saluda, amable com sempre–. Everything alright. Family well?” M’interesso igualment pel benestar de la seva família i li pregunto com va el negoci. Les dates nadalenques solen ser excel·lents, perquè a tot Europa només hi ha futbol a Anglaterra, és tradició que hi vagin els pares amb els fills als partits perquè no hi ha col·legi, i venen aficionats dels països escandinaus, Alemanya, Espanya, Holanda... El Chelsea té una penya a Bèlgica, i mig centenar de seguidors travessen rutinàriament el canal de la Mànega per admirar Hazard i Courtois.
“No em puc queixar, senyor Ramos –diu–. Necessita una entrada?”. Li responc que no, li dic que passi un bon any i m’acomiado fins a la pròxima vegada que ens trobem, a la porta d’un altre estadi. Uns metres més enllà, entre les tombes de la sufragista Emmeline Pankhurst, la del boxejador John Jackson i l’actriu Nellie Farren, un altre revenedor m’ofereix entrades. Per curiositat li pregunto per quant les ven. Més cares que els cent grams d’angules. Dues-centes lliures per un Chelsea-Stoke.
Normalment els revenedors són al pont de Stamford Bridge o a la sortida del metro de Fulham Broadway, on uns grans avisos recorden que es tracta d’un comerç il·legal, i qui compri s’arrisca que no se li permeti l’accés al camp. Però com que és tancada per obres la District Line del metro, el cementiri és una drecera per fer cap a l’estadi, i allà s’han instal·lat el meu amic David i els seus col·legues, conscients que cap mort no se sentirà ofès, tot i que sigui seguidor del Tottenham o l’Arsenal. Des de la seva tomba, el fundador del Chelsea, Henry Augustus Mears, no es pot creure el que veu. Però tampoc no havia pogut mai imaginar que el club seria el 2018 propietat d’un oligarca rus i una de les potències europees...
Qualsevol lloc és bo per fer negoci, fins i tot el cementiri de Brompton, al costat de Stamford Bridge