“Si no et desitja ningú, et centres més a desitjar-te a tu mateixa”
Vaig néixer a Londres el 1975 i visc entre Londres i Nova York. Casada, tinc dos fills, la Katherine (8) i en Harvey (4). Soc docent a la Universitat de Nueva York. Em preocupa la qualitat de les oportunitats. Crec que els llibres sagrats són producte del
Què va ser el més interessant que va aprendre en la seva infantesa?
Que totes les altres persones eren tan reals com jo, perquè la temptació és tractar els altres com si fossin objectes, problemes a superar o extensions teves. Extres d’una pel·lícula en la qual tu ets l’estrella.
Quan se’n va adonar?
A estones, si me n’hagués adonat i hagués obrat en conseqüència tota l’estona, establint relacions autèntiques amb totes les persones que he trobat sense jutjar-les, seria una persona extraordinària: un Buda, un Jesús.
Això és veritat.
La majoria dels mortals podem relacionar-nos, fins i tot amb els nostres fills, i no coneixe’ns mai, no entrar en relació autèntica.
Això deixa una sensació de buit.
Penso que les relacions reals són devastadores i força incòmodes. Amb els fills la major part del temps simplement els gestiones: “vesteix-te”, “estudia”, “anem aquí, anem allà...” I de tant en tant tens alguna experiència en què hi ha una cosa genuïna entre ells i tu.
Entendre que les altres no són simples comparses, és la maduresa?
Crec que el patiment marca una diferència molt gran. Els joves que han passat una malaltia greu són diferents. La malaltia et situa en un món al qual la majoria de gent no arriba fins als 60 o 70 anys.
Molts intel·lectuals són un melic amb potes.
Com que treballo a la universitat, en conec bastants. Les persones que filosofen sobre la moral solen ser grans egoistes que enganyen la dona o desterren els fills en internats. Arriben a establir un regne hipotètic sobre el qual pontifiquen però no s’hi comprometen.
Com és la seva relació amb els homes?
Vaig créixer en una llar feminista. No em van educar com si jo fos un complement del món masculí, i quan vaig anar a la universitat em va sorprendre que moltes noies interpretaven que ser feminista equivalia a no ser atractiva.
Li he sentit dir que no va ser una adolescent especialment bonica, com ho vivia?
Tal com està construïda la nostra cultura les nenes maques es converteixen en objectes fins i tot per a elles mateixes. Jo em sentia força afortunada perquè estava fora d’aquell joc.
...?
Si no et desitja ningú, et centres més a desitjarte a tu mateixa. Jo m’enamorava, però no m’amoïnava gaire si els altres ho feien de mi.
Un alliberament?
La meva filla, les seves amigues i les seves mares es concentren molt en el seu aspecte. Les mares porten les nenes a fer-se les ungles... Per què una mare promou que la seva filla entri en aquest negoci tan jove?... Jo ho trobo molt xocant.
Les nenes estan molt pendents de si agraden o no, dels likes, de ser populars...
Segons els estudis són molt infelices, però la meva generació i la precedent en som responsables perquè no ens hi vam resistir. I aquesta malaltia és transversal: els pares del gueto també els donen telèfons intel·ligents als nens.
És veritat.
I ho entenc, si tu t’estàs tot el dia mirant-te a tu mateix al mòbil, el més fàcil és donar-li un mòbil al teu fill perquè no molesti, així cada un està al seu món. Em sembla una abdicació terrible de la teva feina com a pare. És molt trist.
Sembla que els estereotips no canvien.
Sí que canvien. Jo vaig créixer als noranta i hi havia molta llibertat, ens vestíem amb roba còmoda, per divertir-nos, anar a ballar... Després es va anar imposant la idea que tu ets el teu cos. T’ho venen amb tanta potència que es fa difícil resistir-s’hi
Vostè ha estat filla i ara és mare. Què ha après en aquest trànsit?
Penso que les dones han sobreestimat crònicament el seu poder sobre els fills. Hi ha moltes altres coses que entren en joc, el col·legi, el barri o els amics , per tant jo només tinc un principi.
Quin és?
Intenta no fer-los massa mal, que segueixin el curs de la infelicitat ordinària i que no caiguin en la misèria, amb això em conformo.
Vista des de fora vostè té èxit, és guapa, intel·ligent i glamurosa. Què hi ha dins?
Trobar de petit una cosa que t’encanta i que et durarà tota la vida (per mi escriure i llegir) és extraordinari, i tota la resta és un extra.
Va tornar als seus orígens treballant al Senegal, Libèria, Gàmbia. Pertany a dos mons?
Quan vas a l’Àfrica Occidental i veus el que els van fer a les famílies, la seva història brutal, comprens les forces històriques que han modelat la teva vida. Però és un honor formar part d’una de les diàspores més grans del món.
Quin és el seu retrat del moment actual?
Ara entenem que una imatge de Stalin a cada casa va crear un culte a la personalitat. La manera que tenim ara de fer servir la tecnologia és irreflexiva, però ho entendrem d’aquí cinquanta anys, i quan mirem enrere i vegem que un individu de reality show va acabar de president dels Estats Units, ens semblarà una bogeria.
És antitecnològica?
Només suggereixo que passar-se nou hores al dia connectats al mòbil (el temps que passen els nord-americans segons els estudis) no és saludable. Estimo la vida i no vull ser al llit de mort pensant que quinze o vint anys del meu temps me’ls he passat mirant Google. No cedeixo la meva vida a Mark Zuckerberg.