La manipulació de l’electorat
tra manera de pensar.
El Kremlin, segons investiga l’FBI i el Congrés dels EUA, va robar correus electrònics del partit demòcrata en les passades eleccions presidencials i els va utilitzar per afavorir la candidatura de Trump.
La companyia Cambridge Analytica, finançada amb capital de la ultradreta dels Estats Units, també va ajudar Trump. Els seus algoritmes capten i processen els continguts que nosaltres deixem a la xarxa –una foto, un comentari, un like– i amb aquests elaboren un perfil psicològic de cadascun de nosaltres. Assegura que té el de 220 milions de nordamericans, que després divideix en 32 nínxols de personalitat. Sobre aquests aplica eines de mercadotècnia com el microtargeting –la capacitat d’identificar i atendre les necessitats d’un individu–, i col·loca a la nostra pantalla aquella dada, aquella informació que pot decidir que votem el magnat immobiliari de Nova York.
Trump va guanyar la presidència perquè va ser capaç d’obtenir 80.000 vots més que Clinton en tres estats clau del nordest. En eleccions tan renyides el microtargeting de Cambridge Analytica i altres companyies similars pot ser decisiu. Ho veurem en acció en les eleccions legislatives del novembre en què els demòcrates, amb els mateixos recursos cibernètics, tindran una gran oportunitat per guanyar la majoria a la Cambra de Representants. En campanya hauran promès posar en marxa l’impeachment a Trump i així ho faran si guanyen.
La campanya nord-americana tornarà a ser dura i populista. La narrativa electoral exigeix titulars estridents, com segurament veurem també a Itàlia, on el 4 de març se celebren unes eleccions que tornaran a mesurar la força del populisme amb la dels partits tradicionals.
Emmanuel Macron va demostrar l’any passat a França que es pot guanyar al marge de les forces polítiques de sempre. Beppe Grillo, líder del Moviment 5 Estrelles, intentarà el mateix. Encapçala els sondejos amb una agenda reformista que revisarà fins i tot la relació d’Itàlia amb la UE i la moneda única. Davant seu es col·loca Berlusconi, argamassa d’una coalició conservadora que incorpora l’extrema dreta i que podria arribar a formar una gran coalició amb el centreesquerra de Matteo Renzi: les forces tradicionals uneixen files per no perdre rellevància.
El Partit Demòcrata de Renzi ha girat al centre i ha sofert una escissió per l’esquerra, senyal dels problemes que també té el progressisme per mantenir-se d’una peça.
La socialdemocràcia ha perdut l’ànima i hem de preguntarnos si Corbyn i Sanders seran capaços de tornar-l’hi. De moment, aquell centre vital que va ocupar amb Blair i Clinton, s’ha perdut. La gestió tecnificada de la política va acontentar els mercats però no va beneficiar un electorat progressista que va acabar identificat amb la dreta populista. Així s’explica l’auge de Le Pen a França i de Wilders a Holanda. El Brexit va ser un altre triomf del conservadorisme radical.
L’extrema dreta, que ha tornat al govern austríac, podria entrar ara en l’italià, igual que ha aconseguit entrar per primera vegada al Parlament alemany. L’autocràcia s’imposa a Polònia i Hongria, a la Xina i Egipte. Molts dies Trump actua més com un autòcrata que com un demòcrata i el mateix passa amb Erdogan. Són els líders de les noves majories.
LES MAJORIES EXCLOENTS
Quan la identitat ho és tot
Abandonant el centre possibilista, de la negociació i el pacte, la política tradicional ha deixat que l’activisme dels extrems determini els processos electorals, i en aquests extrems, especialment el populista conservador, la identitat ho és tot.
El debat polític, com que s’ha polaritzat, trenca l’espai de convivència i genera inestabilitat, i això deriva en governs més febles. Theresa May, que governa en minoria i amb mig partit tory renyit, n’és un exemple. Fins i tot Angela Merkel ha perdut força.
Des dels extrems s’encoratja el majoritisme, una pràctica que les societats del sud-est asiàtic coneixen molt bé. Consisteix que el destí polític d’una nació el decideix la majoria ètnica o religiosa. És així com els rohingyes de Birmània no són ciutadans perquè són musulmans i la majoria budista no els hi permet. Va passar una cosa semblant a Sri Lanka amb els tàmils, un poble majoritàriament hindú en un país budista, i passa amb els palestins a Israel.
Les democràcies occidentals, tot i que són molt més avançades, van incorporant actituds majoritàries. L’objectiu és limitar al màxim o fins i tot eliminar les minories del procés electoral i del Parlament. Als Estats Units és molt clar l’esforç dels republicans per dificultar el vot dels negres, que tradicionalment afavoreix els demòcrates. La victòria de Trump es va produir sobre una marcada divisió ètnica i també hi va contribuir molt que la república dels Estats Units sigui la més religiosa de totes les repúbliques occidentals.
Que la religió és una força política ho tenim molt clar quan parlem de països com l’Iran o el Pakistan, que són repúbliques islàmiques, però no tant quan ho fem d’Israel o els Estats Units. És molt probable que al llarg del 2018 vegem com la religió és determinant a l’hora de prendre decisions polítiques transcendentals as dos països.
Els demòcrates poden aconseguir la majoria per un ‘impeachment’
Berlusconi es pot aliar amb Renzi per anul·lar el populisme del Moviment 5 Estrelles
Cada vegada més països creuen que el destí polític el decideix la majoria
La base evangelista de Trump el va animar a reconèixer Jerusalem com la capital d’Israel i la base ultraortodoxa de Netanyahu treballa perquè els palestins no tinguin mai un Estat propi.
Aquest any Trump intentarà que el Congrés aixequi la prohibició a les esglésies de fer política. Incorporar els centres de culte a la maquinària electoral és un altre exemple de com, a poc a poc però de manera imparable, desapareix la divisió entre Estat i religió. Passa el mateix a l’Iran, el Pakistan i altres repúbliques islàmiques. En aquests països, igual com en els més conservadors d’Europa –Polònia i Àustria per posar dos exemples– els membres de la majoria ètnica, cultural i religiosa esperen que la resta es comporti com ho faria un bon convidat.
EL DECLIVI DE L’ESTAT NACIÓ
Radicalisme i supranacionalisme
L’Estat nació es replega en la seva última trinxera sobirana, la identitat, però tot i que des d’aquest parapet radical sembla que no podrà resistir l’empenta d’un progrés que transcendeix les fronteres, tant si es vol (Unió Europea) com si no (migracions).
Els estats fallits, com l’Afganistan, el Sudan del Sud i Somàlia, continuaran sent estats fallits. Allà no hi ha pàtria que valgui.
La resta està exposada a patir tensions nacionals. Pocs dirigents fora d’Europa entenen que la sobirania o es comparteix o es perd.
Macron ho entén –aquest any treballarà per integrar encara més l’eurozona– però Maduro no i l’aïllament de Veneçuela –fora del Mercosur– accentuarà la penúria que provoca la revolució bolivariana.
Són dos exemples extrems, però il·lustren les actituds tan diferents que es poden prendre davant una realitat tan clara com la integració de les economies mundials. I moltes vegades, la ideologia no és determinant. Trump, per exemple, és més a prop de Maduro que de Macron.
El nacionalisme de Trump i Maduro, que també té seguidors a Europa, provoca, als seus propis països, un distanciament entre l’Estat i una part important de la societat, que es resisteix a acceptar les polítiques nacionalistes, com defensar la mineria del carbó o imposar una economia de preus controlats. Sorgeix així un activisme ciutadà i polític a partir dels municipis i les entitats privades. A Veneçuela ha estat claríssim amb l’oposició al chavisme, però també als EUA, on moltes ciutats aposten, en contra de l’administració Trump, per energies netes. Crec que al llarg del 2018 veurem més exemples d’aquesta resistència ciutadana i, en molts casos, amb el suport d’institucions del mateix Estat, com ja ha succeït als EUA, amb l’oposició dels jutges als decrets antimigratoris del president.
EL REPTE DEL BITCOIN
La moneda de les persones
L’1 de gener del 1999 onze països europeus van renunciar a la seva moneda i van adoptar l’euro. Avui són 19 estats nació els que han renunciat a un pilar fonamental de la seva sobirania. L’euro, amb tot, disposa d’un banc central i d’una estructura que s’intenta dotar de més atri- bucions polítiques, com veurem aquest any. En tot cas, funciona com la moneda d’un Estat supranacional, un invent lògic per al mercat més gran del món.
El bitcoin és una moneda del tot diferent. Com qualsevol altra, val el que volem que valgui, però a diferència de les monedes tradicionals, fins i tot d’una de tan moderna com l’euro, no està vinculada a un Estat nació, ni a un banc central i, per tant, no està limitada per cap regulació. És una moneda controlada per sistemes informàtics, algoritmes encriptats que la fan circular de persona a persona, sense mitjancers.
Al principi, el 2008, no valia gairebé res. El sistema, programat per emetre 21 milions de bitcoins, oferia els títols de compra a canvi d’uns quants cèntims de dòlar. L’invent semblava un bon exercici teòric però poc pràctic. La cotització, tot i així, va anar pujant cèntim a cèntim i després dòlar a dòlar, fins que a finals del 2013 va assolir els mil dòlars. Avui, quan s’han emès el 80% dels bitcoins programats, el seu valor supera els 18.000 dòlars. Com més val, més atreu l’interès dels inversors i especuladors. Wall Street adverteix de la bombolla i denuncia un frau que pot acabar malament aquest mateix any.
De moment, el bitcoin s’obre camí en països amb hiperinflació o monedes molt inestables, com Veneçuela. És molt útil per als que s’oposen al sistema (anarquistes i llibertaris) i per als que hi viuen al marge (criminals de qualsevol mena).
També és molt interessant per als dos mil milions de persones a tot el món que no són a cap banc. En tenen prou amb un telèfon mòbil i una connexió de xarxa per gestionar les seves finances en bitcoins.
Aquesta moneda que no s’encunya perquè només existeix al ciberespai serveix per pagar cada dia més comerços. També hi ha línies aèries que ja l’accepten i webs que en faciliten la compravenda. El 2018 pot ser l’any del bitcoin, la confirmació que un altre sistema financer, sense bancs ni governs, és possible.
Pocs dirigents fora d’Europa entenen que la sobirania o es comparteix o es perd