L’any de les coses que no havien passat mai
Sigui 2016 o 2018, l’any que comença és a les mateixes mans dels que van perpetrar el 2017. Des de Brussel·les, el discurs de Carles Puigdemont sembla l’assaig previ d’un discurs de debò. La inerme sobrietat escenogràfica, comparable a la del sorteig de la Grossa, agreuja la sensació de tristesa. I l’apel·lació al credo republicà de llibertat, igualtat i fraternitat sona a una llista de propòsits tan probables com deixar de fumar. A Puigdemont el manté la dignitat de la institució que representa, però sembla que renuncia a dirigir-se a tots els catalans. Per enfrontarse als estralls de la distància, sobreactua i fa servir paraules com exigir, que pateixen un delay de credibilitat. Paradoxa: els resultats del 21-D són més inapel·lables que l’aparent fragilitat d’un independentisme intervingut des d’una idea abusiva del que és cautelar. Fins i tot en una situació tan difícil com la que ha triat Puigdemont, Rajoy el supera en dissonància representativa: com que no es mou mai, el lapsus del 2016 confirma que té el poder de viatjar en el temps.
Coses vistes i sentides els últims dies: un tió que caga urnes de l’1-O en miniatura, resums informatius que anteposen l’1-0 als atemptats de l’agost, peticions etíliques d’asil a Tabàrnia i seients buits amb un llaç groc als àpats de Nadal. La nit de Cap d’Any, TV3 i TVE aposten per l’humor. José Mota (TVE) fa una immensa però indulgent imitació del Rei i s’atreveix amb un gag sobre el
monotema en què parlar del procés es converteix en epidèmia zombi. A Polònia, el Rajoy esplèndidament interpretat per Queco Novell es confirma com el súmmum d’una maldat i una estupidesa reiteradament espanyoles. Ah, i queda clar que ni Mota ni els còmics polonesos han trobat la manera d’imitar (bé) Albert Rivera i Inés Arrimadas. Altres símptomes de la interferència de l’actualitat a la vida televisiva: els anunciants subratllen la necessitat de concòrdia i Cristina Pedroche (Antena 3) es reivindica com a feminista després que la càmera l’hagi repassat com si fos un prodigi boví de fira ramadera i Ruth Jiménez (TV3) agafa Quim Masferrer per la solapa i, imitant gestos de western (foraster), li fa un petó que busca més el trending topic que la pedagogia feminista. Dissabte, Juan Soto Ivars reflexionava (a La Sexta) sobre la cronificació de les notícies falses com a factor de disgregació social i alienació totalitària. Com que són dies propensos a l’espiritisme familiar, recordo que quan va aparèixer internet la meva mare, amb la contundència que li era pròpia, ja va predir que els ordinadors ens arruïnarien la vida. Per cert: tampoc es cansava de repetir que un dels grans invents per propulsar el feminisme havia sigut la invenció de la rentadora.
A Puigdemont el manté la dignitat de la institució que representa