Bons propòsits
Probablement aquest article neix fallit, com tots els bons propòsits que ens fem any rera any, tan convençuts de complir-los com segurs d’oblidar-los. I, a més, no ens enganyem, si els bons propòsits ja són una batalla perduda en la guerra quotidiana, què no seran en la guerra de la política. Fer proposta d’esmena sempre és un camí costerut, però demanar esmena als dirigents acostuma a ser directament il·lusori.
Tanmateix, l’any just comença, el relat col·lectiu està per escriure i la novetat atorga benevolença als il·lusos. M’agafo, doncs, a aquesta peregrina llicència per deixar escrita la llista dels bons propòsits.
I començo per casa. El primer que caldria demanar, en aquest cas a la família independentista, és que facin via ràpida en la negociació per investir president, aconseguir acord parlamentari i restaurar el govern legítim que ens fou arrabassat. Ni seria digerible ni és imaginable que retornin els espectacles d’altres èpoques amb els interessos partidistes marcant els ritmes, alimentant la desunió i creant un sever desconcert. El 155 va ser un acte polític contra tot el bloc sobiranista i
Estan els tres d’acord en què Puigdemont sigui restituït a la presidència? Aquesta és la pregunta
contra els milions de ciutadans que els havien votat. La resposta hauria de ser, salvant les lògiques diferències, igualment unitària. Però si, ara que s’han de prendre decisions molt rellevants, i en una situació molt peregrina, es comencen a sentir músiques desafinades i travetes entre bambalines, serà un espectacle més patètic del que ja va ser en el seu moment. Un espectacle que no es mereixerà una ciutadania que s’ha mantingut ferma, malgrat el desconcert, les amenaces i les dificultats. I la primera decisió ha de ser la de la presidència. No es pot trigar en desvetllar la incògnita de la investidura, ni es pot jugar a les endevinalles amb aquesta qüestió central. Estan les tres opcions d’acord en què Puigdemont sigui restituït a la presidència? Aquesta és la pregunta, i la resposta no pot trigar, ni entrar en cap subhasta partidista. El bon propòsit, doncs: que els interessos de partit no posin en risc els interessos de país ni malbaratin els somnis.
A l’altra banda, els bons propòsits s’acumulen i convergeixen en un de central: que sorgeixi algun estadista d’entre el baix sostre polític que fins ara ha comandat la nau. És a dir, que més enllà dels càntics patriòtics a dreta i esquerra del taulell i del pensament únic imposat, hi hagi algun polític espanyol que gosi anar més enllà de l’estereotip i tracti la qüestió catalana amb l’alçada política que exigeix. Si un dels desastres del 2017 ha estat el seguidisme servil del socialisme espanyol envers el PP, cal desitjar un 2018 amb interlocutors que aspirin a ser estadistes i no funcionaris del poder.
I res, que toqui la loteria, que l’amor sigui intens i el sexe plaent, que no falti la feina, que l’anglès sigui vençut, que la bàscula emmudeixi…, els bons propòsits.