Martin McDonagh
DIRECTOR DE CINEMA
El primer sorprès que Tres anuncios en las afueras fos la pel·lícula més premiada als Globus d’Or ha estat el seu director, Martin McDonagh, fill d’irlandesos nascut i criat a Londres. Ara el film s’estrena a Espanya.
El primer sorprès que Tres anuncios en las afueras fos la pel·lícula més premiada als Globus d’Or ha estat el seu director, Martin McDonagh. Diumenge passat va arribar a la gala pensant que amb sort s’emportaria el premi al millor guió i que potser la protagonista, Frances McDormand, s’imposaria sobre la favorita Sally Hawkins. Però quan va haver de tornar a pujar a l’escenari per rebre el de millor pel·lícula, després que Sam Rockwell guanyés el de millor actor de repartiment, va haver de pessigar-se per adonar-se que el que vivia no era un somni. Després d’una carrera d’èxit com a dramaturg, aquest fill d’irlandesos nascut i criat a Londres s’encamina novament cap a l’Oscar, un premi que ja va guanyar una vegada pel
seu curt Six Shooter, i al qual va ser
nominat a millor guió per Amagats
a Bruges.
Com va sorgir la idea de Tres
anuncios en las afueras?
Va ser una combinació de factors. D’una banda, volia escriure una història sobre una dona molt forta, perquè les meves dues últimes pel·lícules no van fer justícia als personatges femenins. I de l’altra, havia vist una cosa semblant a la que proposa la pel·lícula disset anys enrere, mentre viatjava en un autobús pel sud dels Estats Units. La fúria i el dolor que expressaven aquells cartells em van quedar al cap durant més d’una dècada. I quan vaig decidir unir les dues coses, i posar una mare expressant aquella fúria, el personatge de la Mildred es va apoderar literalment de les pàgines. Després va ser molt senzill, vaig deixar que les reaccions dels altres a la seva decisió i a la seva irritació guiessin l’argument. Aquesta és la raó per la qual el film té tants girs inesperats. Simplement em vaig deixar portar i ni jo no sabia el que passaria en l’escena següent.
Va escriure el paper pensant en Frances McDormand ?
Sí. El vaig escriure per a ella fa uns set o vuit anys, amb la seva veu a dins del cap i agafant elements d’algunes de les seves interpretacions. L’hi vaig enviar bastant temps després, i si no m’hagués dit que sí hauria tingut problemes. No sé què hauria fet en aquest cas. Però, per sort, em va donar una resposta positiva i tot va engegar. Ella és perfecta per al paper i va connectar amb la Mildred immediatament.
El va sorprendre la seva actuació?
Oi tant. Frances McDormand em va sorprendre contínuament. Però com que sé que és brillant, sabia que em deixaria bocabadat tant a mi com a l’audiència. Tenia molt clar com quedarien les escenes de fúria. I, alhora, confiava en els moments més tendres, on es veu el dolor i la pena que han estat emmascarats per tanta irritació.
Com a autor britànic, li va costar especialment escriure una història tan nord-americana? No, he viatjat molt pels Estats Units i sempre m’ha agradat la manera de viure que tenen als petits pobles nord-americans. Al cap i a la fi, no són tan diferents dels irlandesos o dels anglesos. Tot el que he escrit ha estat ambientat en llocs on no he viscut. Crec que forma part de la feina d’un dramaturg o d’un guionista anar incorporant accents.
Veient el film fa l’efecte que coneix molt bé l’Amèrica del Nord profunda. Abans d’arribar als Estats Units i recorre’ls amb autobús només havia conegut el país a través de les pel·lícules nord-americanes, que em fascinaven, particularment les dels setanta. Però sempre he tingut molta curiositat per veure aquest país, fins i tot aquells estats que no apareixen tant en el cinema, com Nebraska, Missouri o Nou Mèxic. No sé conduir i no tinc una nòvia que ho faci per mi, i per tant solc viatjar amb tren. He anat de Chicago a Texas i d’allà a San Francisco, baixant pel camí per conèixer pobles petits, escoltar la gent i veure com es comporten en aquells llocs. El cert és que sempre he sentit molta afinitat pels nord-americans i crec que això té molt a veure amb la pel·lícula. Espero que Tres anuncios en las afueras sigui més un film nord-americà que no pas una mirada europea dels Estats Units. Alguna vegada s’ha sentit víctima d’una injustícia? Per descomptat. Quan era jove em van rebutjar obres de teatre i programes radiofònics que jo considerava que eren bons i que es mereixien una oportunitat. Jo provenia de la classe treballadora i no tenia cap connexió amb la indústria. Notar que tenia al davant una paret em va angoixar molt, però vaig resoldre la meva frustració escrivint, i procurant que la gent llegís les me-
UN BRITÀNIC ALS EUA “Espero que sigui més un film nord-americà que una mirada europea dels Estats Units” GIRS INESPERATS “Vaig escriure el guió deixant-me portar, sense saber què passaria després”
ves coses encara que les detestessin. Continuar escrivint em va fer millorar, i això va fer que tot funcionés.
Han passat cinc anys des de la seva última pel·lícula, Set psicòpates. Per què ha trigat tant a tornar a rodar?
Set psicòpates és una pel·lícula amb la qual no vaig quedar gaire content. Per això abans de tornar a filmar vaig estar revisant-la, i també
Amagats a Bruges, per analitzar el que em va agradar de la meva primera incursió com a director i el que no va funcionar bé en la segona. I vaig descobrir quin havia estat el problema, que prefereixo guardar-me per a mi. Però en part va tenir a veure amb una mirada molt més distant que vaig tenir en Set
psicòpates. En canvi, Amagats a Bruges tenia una connexió molt propera amb cada personatge. Vaig aconseguir veure la història a través dels seus ulls i els vaig donar espai perquè poguessin pensar, estar tristos o feliços. Això no va passar a
Set psicòpates: tenien massa coses per fer, hi havia moltes línies argumentals amb massa personatges, no hi havia temps per a res. Un cop apresa la lliçó, en aquesta última pel·lícula m’he permès que la càmera seguís la Mildred molt més que de costum, simplement per veure què passava després dels moments mes intensos.