Pulsions primàries
Clara Sanchis Mira escriu: “Sé, perquè algú ho ha explicat, que tots amaguem al nostre interior un desig de revenja inexplicable, difús però bel·licós. De la mateixa manera que estem travessats per una culpa misteriosa i ancestral. I que les dues coses, pròpies o heretades, fan que ens danyem més del compte a nosaltres mateixos i als altres. Fins que un dia, que podria no arribar mai, entaulem una batalla insospitada que ens torna la llibertat personal”.
El desenvolupament econòmic consisteix en un procés d’adopció d’innovacions que transformen l’estructura econòmica d’un país o regió, fent que la població agrícola –que en la societat preindustrial és el 80% del total– passi a activitats industrials i terciàries, amb el consegüent augment del poder adquisitiu, el nivell de la vida i les corresponents transformacions socials i culturals que sempre acompanyen un augment de renda i de diversificació d’activitats. Ara bé, així com en el temps el desenvolupament econòmic té períodes d’acceleració i moments d’estancament, també en l’espai el desenvolupament transcorre de manera desigual, concentrantse en unes regions i arribant tard i malament a d’altres.
Les raons d’aquestes desigualtats espacials en el procés de desenvolupament es deuen a la naturalesa dels canals de difusió pels quals les innovacions tecnològiques són adoptades al país en via de desenvolupament. A part d’indústries bàsiques orientades als recursos –les fàbriques tèxtils estan al costat dels rius, les siderúrgiques al costat del carbó o els ports–, les activitats més ubicades es localitzen primer en aquells punts per on entren les innovacions, que solen ser una o poques grans ciutats, sempre les grans. La difusió per contagi succeeix una vegada dins del país, però per entrar-hi el canal de difusió és la jerarquia de ciutats, saltant de la més gran a la segona i tercera sense tocar el territori intermedi fins que, una vegada assentada la innovació, aquesta s’estén per contagi.
Estem, una vegada més, davant el conegut dilema entre eficiència i equitat: no es poden instal·lar fàbriques en tots els municipis de més de 10.000 habitants, no es pot instal·lar la Seat a Mondoñedo per més que ens agradés fer-ho. Les fàbriques necessiten un conjunt de fàbriques auxiliars, tallers, serveis, tècnics, experts que només es troben a la gran ciutat. El que és eficient és instal·lar les fàbriques on ja n’hi ha moltes; seria just i equitatiu localitzarles repartides per tot el territori, però llavors no serien eficients. Com es pal·lia aquest dilema? De diverses maneres complementàries i no excloents: una és per la política econòmica de pols de desenvolupament –sí, els pols de López Rodó–, que consisteix a atreure amb subvencions i infraestructura clústers d’indústries a una ciutat de mida mitjana com Saragossa o Valladolid. L’èxit del pol de desenvolupament de Saragossa ha estat espectacular i als altres es va aconseguir incrementar la industrialització. El fet que el mapa dels pols coincidís gairebé exactament amb el mapa de la “zona nacional” del 18 de juliol va ser una desafortunada –poc científica– concessió al xovinisme polític.
Transferir fons a les regions que no han estat focus d’innovacions és un deure nacional de justícia equitativa, però en quantitats que no perjudiquin l’eficiència de les regions desenvolupades, que són les locomotores que estiren tota la resta. La manera com s’han de fer servir aquests fons transferits és un tema crucial. Si hi hagués fam o pobresa manifesta, han de ser subsidis a les persones; però si no és així, s’han d’invertir en infraestructures físiques i educatives que permetin la instal·lació d’activitats productives a la regió. Això és la cohesió territorial, no comprar el vot amb subsidis PER, sinó aconseguir que el PER no sigui necessari perquè la regió entra en el procés de desenvolupament econòmic que ja han realitzat les altres.
Per exemple, un AVE no és un motor de desenvolupament econòmic, sinó la confirmació d’aquesta existència entre dues regions que ja estan molt desenvolupades i tenen un fort intercanvi comercial. En canvi, carreteres, línies fèrries de mercaderies, ports, línies elèctriques, telèfons, escoles, hospitals... són motors del desenvolupament perquè posen les bases imprescindibles perquè sigui sostenible.
Finalment hi ha les amenitats, aquell factor de localització o atractiu que es perfila important de cara al futur. Com que les indústries són cada vegada més sofisticades, els tècnics que les porten estan més qualificats i més ben pagats i busquen feina en llocs agradables, amb bona qualitat de vida. És en això que algunes regions ara menys desenvolupades tenen un avantatge comparatiu per saltar etapes i arribar més de pressa al ple desenvolupament, i és per això que Espanya es pot convertir en la Califòrnia d’Europa.
El desenvolupament econòmic és de trajectòria desigual: es concentra en unes regions i en d’altres arriba tard i malament