L’hora del pragmatisme
JORDI Sànchez, líder de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), número dos de la llista de Junts per Catalunya i ara empresonat a Estremera, va declarar ahir davant el Tribunal Suprem (TS) que el referèndum de l’1-O no va tenir efectes legals i que no creu en la unilateralitat com a camí cap a la independència. Tant és així, que abandonaria el seu escó si la formació política en la qual s’enquadra persistís en la via unilateral. Jordi Cuixart, que va encapçalar Òmnium Cultural i es troba també a la presó, va manifestar al seu torn davant el TS que “l’únic referèndum per la independència serà el que convoqui el Govern d’Espanya”, i que qualsevol avenç en el seu full de ruta ha de ser d’acord amb la llei i la Constitució, perquè “d’una altra forma és impossible”. L’exconseller d’Interior Joaquim Forn, així mateix empresonat de resultes del procés sobiranista, es va expressar davant el TS en termes similars. I Carme Forcadell va anunciar que no tornaria a presidir el Parlament de Catalunya.
Totes aquestes declaracions van coincidir en una mateixa jornada, la d’ahir. La majoria van ser pronunciades per encausats amb la voluntat que el jutge reconsideri la presó provisional que pateixen. I totes estaven en sintonia amb les d’Artur Mas, després d’abandonar dos dies enrere la presidència del PDECat, i amb Carles Mundó, que va renunciar a l’acta de diputat i, amb això, a la seva hipotètica candidatura a president del Parlament.
Aquests prudents passos enrere, o al costat, s’han produït en el termini d’unes 48 hores. Afecten figures prominents del procés sobiranista, que van contribuir a impulsar-lo des d’altes posicions institucionals. I permeten apuntar que en el camp independentista, i en particular entre els seus càrrecs de responsabilitat, s’està comprovant l’efecte de la llei sobre els qui la vulneren i s’està actuant en conseqüència. És a dir, que ha sonat l’hora del pragmatisme. No l’hora de la renúncia als anhels polítics, però sí la del reconeixement que fora de la llei no hi ha gran futur.
Entenem per pragmàtic allò que dona preferència al que és pràctic o útil. I per pragmatisme, l’actitud predominantment pragmàtica. Al llarg de tot el procés independentista, que Artur Mas, llavors president de la Generalitat, va engegar després de l’Onze de Setembre del 2012, aquests dirigents, així com l’important nombre de catalans que els van secundar, van obrar basant-se en il·lusions i càlculs, que després es van revelar excessius i erronis. Ara la llei, que és inexorable, els està provant de manera clara que van actuar amb més ingenuïtat que fonament. La correcció que s’imposa no és senzilla. És més, pot resultar dolorosa. I no és sobrer recordar que ve imposada, en gran manera, per les circumstàncies. Però té una virtut innegable: restableix el principi de realitat, fora del qual qualsevol actitud, vital o política, pot ser temerària. A més, evita el sacrifici d’una generació política catalana.
Mentrestant, l’expresident Puigdemont segueix on era, a Brussel·les, obstinat a aconseguir la investidura presidencial per via telemàtica, amb una persona interposada o per altres conductes pintorescos. No sembla considerar cap altra possibilitat, malgrat les indicacions dels lletrats del Parlament. Tot i això, tard o d’hora haurà d’acceptar una solució viable, que desbloquegi la situació i contribueixi a construir un futur més estable per a tots els catalans. Haurà d’abraçar, com els seus correligionaris, el pragmatisme.