Decapitar Puigdemont
Però quina gràcia andalusa, quin salero! I que ningú no s’enfadi, que ja se sap que decapitar Puigdemont, mentre el públic crida, amb abrandat entusiasme, “culpable, culpable”, és una conyeta simpàtica, un innocent entreteniment, coses del sud, que sempre tenen molta alegria.
A qui no li faria gràcia! A qui, que no sigui un radical, un secessionista obsessiu, gentalla que no té cap sentit de l’humor. Però fora de la mala gent, sospitosos habituals que sempre busquen brega, la resta del món –i el món és Espanya, capital Madrid, filial Sevilla– riu a cor què vols, convençuda que l’humor té les ales molt amples. Una chirigota que decapita Puigdemont? Doncs res, visca el vi i les dones i els toros, que Espanya és un teatre i Andalusia, un cortijo.
Tanmateix, com que sempre hi ha torracollons (en general de pell catalana) que volen tocar els ídem, per terres del nord s’ha creat una polèmica sobre la chirigota, la gràcia de decapitar líders catalans –ara que és un magnífic moment de concòrdia– i el delicte d’odi, que alguns esmenten amb més intenció que possibilitats. La gent de Drets ja s’està mirant la cosa. “Que
Ara no sé per què m’ha vingut al cap l’estimat Pepe Rubianes, quan deia allò que Espanya era una…
què, com?”, pregunten sorpresos els de la gracieta. I aleshores la cort de comentaristes d’ordre, webs patriòtiques i la resta del relat espanyol aixequen la bandera de la llibertat del còmic, l’animus iocandi que exculpa l’humor de les culpes que, sense humor, podrien dirimir-se. A més, ens expliquen fent l’ullet, i cito textualment d’El Confidencial: “Si es presentés de veritat una querella, i es veiés en un jutjat de Cadis, podria tocar-li al fiscal Ángel Núñez, molt estimat a la ciutat i que va ser president del jurat del Concurs d’Agrupacions Carnavalesques de Cadis”… I visca la independència judicial i la resta de ximpleries pròpies de països primmirats i llepafils. Res, doncs, a debatre, més enllà de lamentar una vegada més la poca cintura que tenen els catalans, que mai no han tingut cap gràcia.
I potser tenen raó, potser no passa res si es decapita un personatge que fa de Puigdemont i la massa riu i aplaudeix i crida “culpable”, perquè l’humor ho permet tot. Tot? Caram, doncs ara no sé per què m’ha vingut al cap l’estimat Pepe Rubianes quan deia allò de que Espanya era una merda. També tenia molta gràcia, però la punyetera gràcia que va fer a tot l’espanyolisme, que el va portar als tribunals! Delicte d’odi, van assenyalar amb el dit, que una cosa és decapitar Puigdemont i una altra és proferir una escatologia sobre la sagrada pàtria. I, esperin, què li ha passat a Toni Albà amb un pregó humorístic? Calla, però si l’han querellat i ara haurà de passar pels tribunals! I com va anar allò del regidor de la CUP, per parlar d’ous i truites? I és que una cosa és decapitar Puigdemont, al capdavall el somni humit de molts, i l’altra és fer brometes amb Espanyaaaa. I sí, aquí escau pronunciar-ho a l’estil militar…