Resetejar la Constitució
Al complir 40 anys l’actual Constitució espanyola, es planteja la qüestió de la seva actualització i reforma. Alguns proposen de recomençar a partir de zero, invitació al colpisme. Ja deia Ángel Ganivet que “el que seria ideal per a molts és que tots els espanyols portessin a la butxaca una carta foral amb un sol article, redactat en aquests termes breus, clars i contundents: ‘Aquest espanyol està autoritzat per fer el que li doni la gana’”. Per això les declaracions de respecte a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia d’autoritats catalanes que estem veient davant el Tribunal Suprem tenen especial valor.
Cada generació té dret a aportar la seva visió del seu país, del món i la història. Jefferson fixava el termini de renovació periòdica de la revolució en 20 anys. Aquesta és probablement la raó per la qual la Constitució dels Estats Units és la més duradora de la història, amb 28 articles i 25 esmenes. Mèxic està celebrant el centenari de la seva Constitució amb més de 900 esmenes. A Espanya sumem des de la Constitució de Cadis no pas menys de set constitucions, diverses anticonstitucions, dues repúbliques i tres monarquies, tres guerres carlines, la Guerra Civil i diverses dictadures. I per primera vegada, una Constitució que podem reformar. Amb un principi que recorda Goethe: “Cada generació ha de guanyar-se el que ha heretat”.
La perspectiva europea ha de ser un component essencial de la necessària reforma constitucional. Quan vam fer la Carta Magna, la moneda era la pesseta, no hi havia autonomies, el cop d’Estat flotava en l’ambient i la integració a Europa era una aspiració unànime. Hem fet aquesta revolució amb només dues esmenes a la Constitució degudes a Europa, un rècord continental! Però Europa continua sense figurar-hi, i no es tracta només de declaracions romàntiques. En aquest moment, hi ha principis i normes dels tractats europeus que formen part del bloc constitucional i no els apliquem o no en som conscients. Forma part de la nostra actualitat la infantil gracieta d’anar-se’n a Europa a fer l’acuseta de com és de dolent l’Estat espanyol, una de les expressions franquistes amb més èxit en la història.
Sense cap pretensió de fer una anàlisi exhaustiva, hi ha algunes esmenes bàsiques i fàcils de comprendre, com assenyalava amb raó el dictamen del Consell d’Estat del 2006. La primera és definir els subjectes que componen la nació espanyola, incloent la relació d’autonomies en l’article segon de la Constitució. No era possible quan el vam elaborar perquè no existien.
Alemanya, Àustria, Bèlgica tenen al frontispici la relació dels seus estats federats. Amb pobles “diferentment iguals”, reprenent la bonica expressió de Rebeca Grynspan. Aquest pas permetria la reforma autonòmica del Senat. Amb això, expressaríem la nostra voluntat compartida i la lleialtat a aquesta voluntat, i eliminaríem l’egocèntrica i despectiva afirmació de jo i la resta. No he vist cap canceller alemany o president francès menysprear líders d’altres socis, alguns colònies britàniques fins abans-d’ahir i, la majoria, països envaïts per tots dos en moments històrics diferents. Molt menys deixar la cadira buida en reunions o negociacions, pel que s’hi juguen i pel respecte degut entre estats membres. Tots són senyors dels tractats i han d’actuar com a tals.
Incloure explícitament els principis de subsidiarietat i proporcionalitat com a fonamentals aclariria el panorama de l’Estat autonòmic. Estaven implícits en el títol VIII, però l’esmena socialista que integrava el repartiment de competències de la Constitució del 1931 (de factura molt catalana) va ser rebutjada. Com li va passar a la federal, per a informació dels que creuen que el canvi va venir amb la declaració de Granada. A més, pel fet de ser un principi vertebrador de la vida política, donaria sentit a un sistema que va del municipi fins a Europa. Amb una articulació en què els diversos nivells de decisió han de tenir un control democràtic.
Sobre els drets, n’hi ha alguns que no es plantejaven el 1977: el dret a la integritat de la persona i que el cos humà no es converteixi en mercaderia davant els avenços de la biotecnologia, el dret a la protecció de dades de caràcter personal o del medi ambient.
En el camp econòmic, el desenvolupament de la unió econòmica i monetària és una autèntica revolució en marxa, que requereix una anàlisi i un debat més profund. Sobretot en un moment en què l’oportunitat d’una reforma de la governança de la zona euro s’obre en el primer semestre d’aquest any, i no ha de plantejar-se només entre Macron i Merkel en la seva Grossko .Es parla molt del rescat parcial d’Espanya pel Mecanisme d’Estabilitat de 40.000 milions d’euros, però el nostre Parlament no ha debatut sobre els 83.000 milions que hem aportat. I en un moment que la qüestió és transformar-lo en un Fons Monetari Europeu.
Hi ha molts més temes per repensar i debatre. El registrador de la Moncloa al·lega sempre que no veu raons per reformar la Constitució. És d’esperar que una simple lectura de com incideix a Espanya i a Catalunya tot allò a què dona suport amb entusiasme a Europa el faci reconsiderar i demanar a la nena de Rajoy ajuda per resetejar la Constitució.
La primera esmena hauria de ser definir la relació d’autonomies a l’article segon de la Carta Magna