Les portes giratòries
Com si res. L’exministre Pedro Solbes ha dit que les portes giratòries existiran sempre i ho ha justificat perquè la política ha de poder comptar també amb aquells que no són considerats “polítics professionals”. Portes giratòries és una expressió metafòrica que descriu com surten de ben col·locats cap al món dels negocis privats molts polítics que han remenat la cua en una administració o altra, i també com hi tornen a entrar, quan convé.
El valencià fa trampa. Perquè oblida dir que la majoria d’ocupacions ben remunerades en grans companyies privades (i sovint de sectors estratègics regulats, com l’energètic) són per a dones i homes que tenen la consideració de professionals de la cosa pública o, per ser més exactes, de professionals del poder. Poder exercit en un ministeri o poder exercit en un consell d’administració d’una firma que mou bilions d’euros, tant li fa. Poder en nom dels interessos presumptament generals o poder en nom d’uns interessos particulars. I d’aquí és d’on plora la criatura: el mateix que ha defensat –en teoria– el bé comú passa a defensar, d’un dia per l’altre, els interessos d’una gran empresa que té una relació estreta –molt sovint– amb el BOE i amb les instàncies oficials.
Portes giratòries. És inevitable veure-les com una manera de pagar els serveis prestats i com un mètode per mantenir certes inèrcies. No cal ser de Podem ni de la CUP per subratllar que aquest estil de procedir és incongruent amb les prèdiques que els mateixos polítics que governen (o aspiren a fer-ho) fan per enaltir la meritocràcia, la competència i l’esforç. D’altra banda, encara que un polític ho hagi fet correctament des de la seva responsabilitat pública, la sospita
El preu de mercat d’un individu augmenta si ha passat una temporada remenant les cireres oficials
és inevitable quan el veiem aterrar en determinats entorns regits pel benefici privat, perquè sorgeix el dubte sobre la traçabilitat –ara tot té traçabilitat– de les seves decisions anteriors i sobre el motor que les va impulsar, quan gaudia de les prerrogatives pròpies de qualsevol tecnoestructura emparada en el control de les arques públiques i el segell de l’Estat.
Solbes ha estat conseller de l’elèctrica italiana Enel (propietària d’Endesa) i de Barclays. La llista de noms de tota ideologia que han fet viatges semblants és llarga i podem trobar-hi també expresidents de govern. Què aporten aquestes figures a les empreses on se’ls acull amb tanta generositat? Respongueu allò que us plagui. D’uns anys ençà, es diu que el salari de molts càrrecs polítics hauria de ser més alt, en coherència amb l’extrema responsabilitat que comporten. Potser sí. El que no s’acostuma a dir –però ho sap tothom– és que el preu de mercat de qualsevol individu augmenta –fins i tot en el cas de mediocres monumentals– si ha passat una temporada remenant les cireres oficials o fent-ho veure. Exacte: la política com a inversió.