Actriu davant del caramel
Encara cruix a la meva orella el paper del caramel que va desembolicar vostè l’altra nit, simpàtic espectador, en el moment més delicat de la meva interpretació. Va ser una acció intensa. No ho dic amb rancúnia. No exactament. Estic gairebé segura que si vostè va desembolicar el caramel amb aquell delit fanàtic, protegit per la penombra, tan a prop del meu cos, va ser només per evitar una tos esborronadora. Diria que no va ser un problema de fam sobtada. I no vull ni imaginar a quina classe de fenomen tossidor ens estàvem exposant si vostè va pensar que allò del caramel era millor. No cregui que en certa manera no l’hi agraeixo. Ho intento. Potser vostè tus amb la fúria d’un senglar i va voler protegir-nos. Paradoxes de la vida, va fer allò del caramel per ajudar. Però, digui’m, per què tanta fruïció? Què va passar entre els seus dits i aquell paper, perquè la cosa durés tant? S’hi va barallar, amb el caramel? Es va sentir potser arrabassat per una ràbia atàvica, que s’havia de resoldre, de sobte, a les tripes d’aquell paper, un paper, per cert, que hauria d’estar prohibit als teatres i al món sencer, cruixent com la llenya seca d’una foguera que cremava al seu cor?
Sé, perquè algú ho ha explicat, que tots amaguem al nostre interior un desig de revenja inexplicable, difús però bel·licós. De la mateixa manera que estem travessats per una culpa misteriosa i ancestral. I que les dues coses, pròpies o heretades, fan que ens danyem més del compte a nosaltres mateixos i als altres. Fins que un dia, que podria no arribar mai, entaulem una batalla insospitada que ens torna la llibertat personal. Vull pensar que a vostè la cosa se li va revelar amb aquell coi de caramel. Que es va quedar a gust. Que ara és una persona apaivagada, que finalment va llepar aquella llaminadura amb el goig d’un nadó. Però sàpiga, amable espectador, que el seu caramel el vam llepar tots, en aquell teatre, perquè ja no podíem suportar més tensió desembolicadora, i estàvem com posseïts per vostè i les seves coses.
Si jo hagués estat una funàmbula, hauria caigut del filferro. I d’alguna manera vaig caure. Vaig continuar dient el text, però el que sortia per la meva boca eren paraules rases, closques de cacauets. El meu caminar pel filferro, és un dir, consisteix més a fabricar pensaments que frases, i la meva ment només veia els seus ditots, entranyable espectador. El paper del seu caramel –groc, oi?– brogia com un niu de tèrmits al meu crani. Just quan estava dient les paraules potser més personals de Virginia Woolf, amb el mínim volum audible. En pianíssim. Buscant el fil més íntim amb els espectadors, que vostè es va cruspir d’un cop de caramel. Perdre la identitat, diguem-ne creativa, venia a dir Woolf, “és com l’òxid que corroeix l’esplendor de la primavera, que destrueix el cor de l’arbre”. Ho copio aquí per si vostè no se’n va assabentar.
El paper del seu caramel –groc, oi?– brogia com un niu de tèrmits dins el meu crani