Mandats democràtics
El vocabulari del procés ha incorporat noves expressions que hem assimilat amb rapidesa. Com a matèria orgànica d’origen polític, és lògic que tendeixin a l’eufemisme. Que l’accepció d’estelada com a bandera no s’incorporés al diccionari fins fa un parell d’any confirma l’acceleració de la història, que hem viscut com si els últims sis anys fossin anys de gos. Un dels punts forts de l’ideari independentista és mandat democràtic, eina polivalent per justificar tant la legítima voluntat transformadora com la il·legalitat flagrant. Motor d’un argumentari que no deixa d’incorporar elements creatius, el mandat democràtic s’esgrimia per fer efectius programes emparats per les eleccions i la majoria parlamentària però també per justificar dreceres inexplorades.
Un cop ha quedat clar que el mandat democràtic independentista no podia desenvoluparse, han emergit les limitacions d’una idea que no sempre ha sabut trobar l’equilibri entre la justícia dels drets i dels deures. Ara que se celebren els 50 anys de la consigna “Siguem realistes, demanen l’impossible” del maig francès, ja sabem que aquesta mena de propòsits són de cocció lenta i que encara que no serveixen per instaurar mesures tangibles immediates sí que planten la llavor d’un canvi mental que tindrà conseqüències. I, encara que avui pugui semblar que el mandat democràtic dels guanyadors del 21-D no es pot aplicar, el sentit de pertinença nacional que representa ja no és un rampell antiespanyol sinó una forma d’identitat que no despareixerà a cops d’article 155, de presó o de xirigotes tan anacròniques i grotesques com les performances militants de Toni Albà.
Deu ser per això que en aquestes setmanes sentim parlar més d’aberració democràtica del govern espanyol que de mandat democràtic. En part perquè la denúncia d’arbitrarietats jurídiques i policials evidents interpel·la tothom i en part perquè la impossibilitat d’aplicar el mandat independentista ens remet a un altre mandat democràtic: el dels que han votat els partits que han decidit aplicar el 155. I aquesta és la part del problema més difícil de solucionar: que el col·lapse civil entre els governs de Catalunya i d’Espanya no enfronta extremistes radicalitzats sinó demòcrates que volen preservar models aparentment incompatibles de democràcia. Per això és important saber discernir quina és la intenció dels que exploten la discòrdia extrema per imposar la solució d’una repressió regressiva i els que apel·len a fórmules deliberadament irreals no pas per ignorància sinó perquè saben que la fantasia d’avui pot ser la realitat de demà. I la història de les eleccions ho demostra: en democràcies tan vulnerables com la nostra els mandats democràtics serveixen de coartada per imposar abusos de poder i un ús impune de la mentida convertida en patriotisme (de l’esperança o l’immobilisme). Siguem realistes, doncs, i demanem l’impossible: que no ens facin creure, ni des d’una trinxera ni des de l’altra, que només hi ha un mandat democràtic.
El sentiment de pertinença no s’esvairà a cops d’article 155, de presó o de xirigotes anacròniques i grotesques