Actrius espanyoles: ni un pas enrere
En plena estrena d’una pel·lícula de dones, ‘Thi Mai’, Adriana Ozores creu que és un retrocés i una “bestiesa” el manifest francès contra el #MeToo
Quan es parla d’una pel·lícula protagonitzada per tres dones i dirigida per una quarta, l’afer de la rebel·lió davant els abusos sexuals al món del cinema és ineludible. Sobretot després que un centenar d’artistes i intel·lectuals franceses s’hagin pronunciat contra el “puritanisme” que segons el seu parer comporta el moviment #Metoo arran de l’escàndol Weinstein. El veredicte de les espanyoles sembla clar. Ni un pas enrere; la reacció de les col·legues del país veí constitueix un retrocés sustentat en “una bestiesa com una casa”, sentència Adriana Ozores en conversa amb La Vanguardia arran de l’estrena avui de la tragicomèdia Thi Mai, on actua amb Carmen Machi i Aitana Sánchez Gijón, a les ordres de Patricia Ferreira, amb Dani Rovira en segon pla.
Thi Mai, que en vietnamita vol dir ‘demà’, és a la pel·lícula el nom de la nena que la filla del personatge de Carmen (Machi) havia demanat en adopció monoparental abans de morir en un accident. La desconsolada mare vol culminar el procés d’adopció i convertir-se en àvia de la petita, de manera que se’n va a Hanoi. L’acompanyen les seves amigues Elvira (SánchezGijón) i Rosa (Ozores), que la primera defineix com “una prejubilada de merda i una avorrida mestressa de casa”. El viatge deriva en una successió d’aventures a la qual Carmen es refereix amb ironia com una espècie de reality de l’estil Ximpletes pel món.
La cinta és –assumeix Ozores– un producte “sense pretensions” que segurament aconseguirà més èxit de taquilla que de crítica. Però ella va acceptar encantada el paper, no només pel “doble viatge” –físic i vital– del seu personatge sinó per “l’excel·lent arquitectura del guió” del guió. I després l’actriu s’ho va passar pipa durant el rodatge al Vietnam, en què l’equip va viure situacions igual de gracioses que a la ficció. Sobre l’evolució de la senyora que encarna, Ozores destaca com, “d’estar adormida i mostrar poca consciència, va despertant les seves capacitats, la seva llibertat i el seu potencial”, una cosa que “sempre ens costa a tots”.
La pel·lícula barreja amb un cert risc un dur drama de fons amb moments de divertiment i relaxament. I, entre una cosa i una altra, també hi ha apel·lacions als sentiments. L’actriu defensa l’aposta d’aquesta manera: “Apa que no riem als funerals! La vida és així, amb llum i foscor, rialles i plors que de vegades se succeeixen ràpidament encara que de vegades ens faci una mica de vergonya”.
El que és menys discutible és la solvència de les intèrprets, que ocupen el 80% del protagonisme, una proporció inusual, i més tractant-se de personatges
La pel·lícula combina amb risc un drama sobre l’adopció amb el riure per unes aventures divertides
femenins que superen els 40 anys de llarg. Això es deu senzillament –afirma Ozores– a l’escàs índex de dones que hi ha al capdavant dels projectes cinematogràfics. “Si en aquesta indústria hi hagués més directores i directives, segur que també hi hauria més actrius”, diu.
La posició de la intèrpret en la batalla feminista en curs, per la igualtat i contra els abusos, és ferma. De les crítiques al #MeToo per part de Catherine Deneuve i cent llampants compatriotes seves, afirma: “Em sembla una rebequeria i un pas enrere. L’acció de les actrius de Hollywood, que ha de ser benvinguda, no ha de portar a una sexualitat reprimida, esclar. Però elles –les signants franceses del manifest que incideix en el perill de posar fi a la galanteria– haurien d’haver tingut en compte tota la història. Han dit una boutade, una bestiesa com una casa”, diu Ozores, una opinió que diu que és compartida amb totes les actrius espanyoles que coneix. El pitjor, agrega, és que es fomenta el “pugilat” sobre “una qüestió bàsica” i indiscutible sobre la dignitat de la meitat dels éssers humans. “Una pena, una tristor”.