La còlera de McDormand
Tres anuncios en las afueras
Direcció: Martin McDonagh
Intèrprets: Frances McDormand, Sam Rockwell, Woody Arrelson.
Producció: Regne Unit-EUA. 2017.
121 m. Three billboards outside Ebbing, Missouri. Drama. La tragèdia travessa de banda a banda aquests Tres anuncios en las afueras, ziga-zaga de prejudicis i odi; un complet i, cal afegir, emotiu tractat sobre la còlera a l’abast de tothom. Al mateix temps, i aquí és on resideix en bona mesura la seva grandesa, s’acosta als personatges del drama sense simplificar-los ni ridiculitzar-los, fent que el seu dolor sigui el nostre i, quan és del tot impossible, per badocs o antipàtics, fent, almenys, que sentim compassió per ells. Tres anuncios... és una estranya combinació d’humor i malenconia, de violència i insensatesa, de grandesa i bogeria, tot alhora, i en tots els implicats, que descansa en la bella empatia cap als protagonistes d’un film d’ovació, amb la platea dempeus.
Arrenca un any després de l’assassinat de la filla de Mildred, mare tossuda que encarna amb generosa convicció Frances McDormand, un rostre habitual a les pel·lícules dels Coen (de fet, està casada amb el més gran dels germans). A les seves mans, o millor, als seus ulls, en una mirada decidida i ferma, una mica embogida, com de ferro, Mildred se’ns mostra com una dona sense sofisticació però d’una gran determinació. Només exigeix una cosa: que el crim de la seva filla adolescent, violada i cremada, no quedi impune, sense càstig.
El seu enemic, o això sembla, és el departament de policia del poble on transcorre la tragèdia, com assenyalen els tres anuncis acusatoris que desencadenen el drama, col·locats per ella als límits del seu poble, Ebbing, Missouri. Aquests anuncis s’adrecen al cap de policia, l’ogre bo que interpreta Woody Harrelson, i a l’oficial Dixon, un dels seus homes, l’histriònic Sam Rockwell.
McDonagh (Amagats a Bruges, 2008) ha fet de la brutalitat en el llenguatge la seva marca de fàbrica. Però el traç amb què dibuixa els seus personatges amplia aquí la paleta de sensacions, fins ara massa deutora de l’univers Tarantino. No hi ha crueltat, com en altres ocasions (Set psicòpates, 2012). Hi ha duresa en la mirada. I personatges complexos i molt humans; tan humans i contradictoris per sostenir conviccions oposades alhora, cosa que fa gran un artista com McDonagh.