El maquillatge és l’estrella
El instante más oscuro
Direcció: Joe Wright Intèrprets: Gary Oldman, Kristin Scott Thomas, Lily James, Ben Mendelsohn Producció: Gran Bretanya, 2017. Durada: 125 minuts. Drama. El setembre passat es va estrenar Churchill, de Jonathan Teplitzky, en què Brian Cox es lluïa donant vida al cèlebre primer ministre britànic durant la Segona Guerra Mundial. Unes setmanes abans havia arribat Dunkerque, la superproducció de Christopher Nolan entorn d’un episodi crucial de la contesa en què Churchill va tenir un paper important. Ara aquestes dues pel·lícules es conjuguen en una, El instante más oscuro, que recrea la història de Dunkerque sense l’èpica de Nolan, pràcticament sense sortir de casa del protagonista. Més del noranta per cent de la pel·lícula transcorre en interiors en què preval la foscor, i es concedeix tanta importància als personatges (i a les converses íntimes: Churchill i la seva secretària, Churchill i la seva esposa o Churchill i el rei Jordi VI) com als objectes: telèfons, mobiliari, el vas de whisky...
Centrada en els esforços de Winston Churchill per mantenir a peu dret l’imperi (i l’orgull) davant l’amenaça nazi en uns moments de difícil decisió (guerra o tractat de pau), El instante más oscuro és una obra més sòlida i elaborada que Churchill. Les seves millors escenes acrediten el rigor formal del Joe Wright d’Orgullo y prejuicio, Expiació (on ja hi havia l’episodi de Dunkerque) i Anna Karenina, els seus treballs més rodons. Però el seu discurs no difereix del de Teplitzky com a film patriòtic, gairebé un cant d’amor al Brexit: l’escena en què Churchill s’escapa, agafa el metro i és afalagat pels viatgers del vagó, que li demanen que planti cara a Hitler, suposadament un clímax catàrtic, és gairebé de vergonya aliena. Sepultat pel maquillatge fins a la irrecognoscibilitat, Gary Oldman, que acaba de guanyar el Globus d’Or per la seva interpretació, fa una estimable creació del personatge, potser una mica caricaturesca en els seus atacs de fúria, malgrat que cal suposar Churchill ja era una caricatura de si mateix. Ens quedem amb Oldman o amb Cox? Doncs, mireu: amb l’entranyable Rod Taylor de Maleïts malparits, per què no?