El sostre és el cel
Sublim i encara amb Coutinho a la recambra, el Barça entra en fase espectacular
El Camp Nou va tornar a registrar una entrada discreta com és costum en aquesta temporada, aquesta vegada a causa, fonamentalment, d’un horari infame. El joc pràctic i mecanitzat de la primera fase de l’era Valverde ha estat assenyalat com un factor clau de la deserció. Sense discutir la inqüestionable eficàcia en els resultats, a l’entrenador se li demanava més espectacle, anar un punt més enllà, més emoció. Els números no arribaven a convèncer el barcelonisme de la possibilitat d’una temporada gloriosa.
Valverde va haver de començar des del més profund dels inferns, amb la doble derrota a la Supercopa que va ocasionar un tsunami als vasos comunicants que connecten Barcelona i Madrid. Progressivament, a còpia d’un discurs pertinent, un treball tàctic tenaç i una eficient gestió de les arestes del vestidor, el tècnic ha escalat les parets de l’abisme fins assolir el pic d’eufòria actual. La rotunda victòria al Santiago Bernabeu en l’últim partit de l’any passat va ser un revés important a l’escepticisme. La funció d’ahir, un vendaval de futbol amb quatre gols en mitja hora contra un Celta que havia plantat cara en els dos enfrontaments precedents, ha dissipat qualsevol resta de desconfiança.
El Barça neda en l’abundància i al Camp Nou se succeeixen amb naturalitat fenòmens extraordinaris, com una substitució de Messi, ovacions a André Gomes, oportunitats per a un filial com Arnaiz, el públic taral·lejant La Marsellesa en honor a Dembélé... Ambiciós en l’objectiu, agressiu en el mètode i exquisit en l’execució, l’equip intimida i no expressa límits. Ahir va posar en escena tots els elements que pot reivindicar el més exigent dels aficionats, i ho va fer bàsicament amb elements heretats de temporades pretèrites. Guanyar 0-3 al Bernabeu enardeix la massa blaugrana, però ara la perspectiva a mitjà termini li produeix una sensació de plaer serè. El Barça ha embastat la segona millor sèrie d’imbatibilitat de la seva història, 28 partits, amb l’arsenal de reforços inactiu. Dembélé, en procés de maduració, adaptació i restabliment, va sortir a la segona part i va oferir descàrregues d’electricitat. Coutinho es va instal·lar a la llotja per veure el partit mentre es recupera d’una lesió muscular. L’aportació de qualitat i creativitat en atac que s’espera del brasiler i el desequilibri que promet Dembélé, que ahir va recordar Neymar en algunes accions, milloren els atributs de l’equip i multipliquen les alternatives d’Ernesto Valverde. Ahir va tornar a disposar quatre migcampistes, però entre els molts mèrits que cal adjudicar al tècnic hi ha la dessacralització del sistema 4-3-3 i la fermesa per construir l’edifici a partir dels fonaments malgrat les limitacions materials. A dos dies de la visita a Anoeta, el Barcelona s’ha guanyat el dret a no témer la maledicció de l’estadi donostiarra, escenari de múltiples accidents les darreres temporades. L’equip de Valverde no oscil·la, avança invariablement cap a un límit que no es coneix. És al cel.