Drogba i el gripau

De seguida em va semblar el paio més menyspreable del món, però tenia bon gust: la noia era una deessa. Tenia les pestanyes llargues, els llavis carnosos i unes agulles de banús com a cames. Ella era al hall de l’hotel, un dels llocs cars on les prostitutes guapes ronden a la recerca d’homes que paguin pels seus petons, i ell era anglès. També era periodista, seixantí, tenia una papada de gripau i quan reia li tremolava la panxa a sobre del cinturó.

Jo no havia de ser allà. Dues setmanes abans el Ministeri de Turisme del Gabon havia convidat una amiga francesa a un viatge de periodistes pel país que incloïa una entrada per veure la final de la Copa de l’Àfrica entre la Costa d’Ivori i Zàmbia. Com que la meva col·lega sabia que a mi em fa més feliç un partit així que no pas una piscina de lacasitos, va aconseguir que em convidessin. A Libreville ens vam ajuntar un grup petit: la meva amiga, un parell de periodistes més, l’anglès, aquella noia i jo. Des del primer dia, el reporteret britànic es va fer acompanyar a tot arreu per aquella jove tímida, 40 anys més jove, que seia a taula amb la mirada baixa. Amb els dies, vam xerrar una mica. Es deia Evelyn, tenia un fill i tres germans petits i necessitava els diners. No em malinterpreteu: l’home no era generós, era un imbècil. Al bufet de l’esmorzar, li xiuxiuejava a la meva amiga francesa com havia anat la nit anterior. –Oh, ahir tot va començar a la dutxa... I deixava anar una rialla de hiena davant la cara horroritzada de la meva col·lega.

Era fan del Chelsea, això també, i augurava un triomf fàcil a la final dels ivorians, capitanejats pel seu ídol Drogba. — Easy match. 3-0, easy –repetia. El dia de la final, l’Evelyn també va venir a l’estadi. Tots dos es van asseure davant

No sé si l’Evelyn em va sentir, però després de l’abraçada vam picar de mans; i a mi em va semblar que sí

meu i ell li va passar el braç per darrere del coll, com si fos una ovella, i només la deixava anar per bramar o insultar l’àrbitre. Quan el 0-0 es va incrustar al marcador i ell es va començar a neguitejar, jo vaig començar a anar amb Zàmbia. L’Evelyn estava immòbil, somreia astorada quan ell feia l’orangutan i amb prou feines cloïa els punys si hi havia cap ocasió de gol. Ni es va immutar quan, a la segona part, Drogba va fallar un penal i l’anglès treia foc pels queixals.

No sé si a l’Evelyn li agradava el futbol. Tampoc no sé si anava amb Zàmbia perquè era l’equip humil, per revenja o perquè sí. Però quan els zambians van marcar el gol decisiu de la tanda de penals, l’Evelyn es va aixecar com un ressort amb els braços alçats i boja de felicitat. Es va començar a abraçar amb tothom al voltant i, quan em va tocar a mi, em vaig engrescar amb l’alegria i li vaig cridar a l’orella un “Per imbècil!” mentre assenyalava l’anglès, enfonsat al seient. Hi havia molt de soroll i no sé si l’Evelyn em va sentir, però després de l’abraçada vam picar de mans. I a mi em va semblar que sí.