L’Espanyol torna a creure-hi
Els blanc-i-blaus remunten el desavantatge de l’anada contra el Llevant
Remuntada de prestigi, d’orgull i d’intel·ligència. L’Espanyol va tornar a mostrar ahir a la nit la seva millor cara al Ciutat de València per tornar a guanyar a domicili i passar als quarts de la Copa després de remuntar l’1-2 amb què se n’havia anat el Llevant la setmana passada de Cornellà. Ahir els de López Muñiz van quedar desmanegats davant un rival superior de cap a cap del partit que torna a connectar amb el bon futbol i a creure en si mateix.
En una d’aquelles decisions que s’acaben definint com a suïcides o valentes segons el resultat que tinguin, Quique Sánchez Flores va decidir canviar el seu sistema de joc habitual. No va ser un ajust puntual, sinó un canvi en tota regla cap a un 4-3-3 amb Baptistão en punta, flanquejat per Gerard Moreno i Jurado, mentre Sergio García esperava a la banqueta. Sense prejudicis, el tècnic va tornar a alinear David López al centre del camp, repescant Naldo per acompanyar Hermoso a l’eix de la defensa. Així mateix, va renunciar d’entrada a jugar amb Darder per sortir amb Javi Fuego com a migcampista.
Tota una sèrie de canvis, si més no arriscats, però que aviat van donar fruits. Sobretot per la velocitat i l’olfacte de gol de Baptistão i la seva connexió amb Gerard. El del planter sabia perfectament que, amb espai, el seu company es desfaria de qualsevol defensor i li va deixar una pilota a l’espai perquè l’hispanobrasiler es plantés davant Raúl Fernández, a qui va superar en la sortida amb una vaselina per obrir el marcador abans que es complissin els 15 primers minuts de joc. Convençut de les seves possibilitats i sense fer pràcticament res, l’Espanyol entrava aviat en l’eliminatòria, com demanava el míster en la prèvia, i començava a creure en la remuntada. Sobretot quan abans d’arribar a la mitja hora Gerard enviava una pilota al pal en una altra gran acció d’atac blanc-i-blau.
El segon gol visitant es cuinava davant un rival encomanat a la contra que no aconseguia arribar amb gens de claredat a l’àrea de Diego López i va ser incapaç de generar una ocasió clara durant tot aquell primer temps de domini blanc-i-blau. I la remuntada, provisional, no va trigar a arribar. Superada la mitja hora, una acció conduïda per Jurado va acabar a les botes de Gerard després d’un mal refús de Toño. El seu xut franc va acabar a la xarxa.
L’Espanyol no podia pensar en un escenari millor. Tenia l’eliminatòria a les seves mans i era l’amo del partit. Per acabar-ho d’adobar, un pilota robada per l’Espanyol que va estar a punt de suposar el tercer en un xut massa creuat de Baptistão encara en aquell primer període va acabar d’enervar la grada del Ciutat de València, que es va regirar contra el seu propi equip.
Ja amb l’eliminatòria en contra, López Muñiz no va tenir més remei que moure la banqueta després de la represa per treure al terreny de joc dues peces d’atac: Ivi i Boateng. Però aquell canvi de cromos no va canviar gaire el guió del partit. Bàsicament perquè l’Espanyol va tornar a sortir amb el mateix plantejament i la mateixa mentalitat a buscar el tercer i en tot just cinc minuts Marc Navarro ja va tenir la sentència amb un xut llunyà que Raúl Fernández va aconseguir enviar a córner.
El Llevant va reaccionar amb un cop de cap de Jason al travesser, la primera ocasió local, que no va arribar fins aquells segons 45 minuts. I el tècnic local ja va optar per
CANVI DE DIBUIX Flores va arriscar i va disposar un 4-3-3 amb Baptistão en punta i Gerard i Jurado a les bandes
l’última carta: Morales, el protagonista de l’anada. És difícil d’explicar com un jugador que no és cap estrella pot canviar la dinàmica d’un partit, però el cas és que ahir a la nit el madrileny, no en va anomenat el comandant, va tornar a despertar els seus i finalment el conjunt granota es va posar a jugar.
A jugar i a obrir-se a buscar aquell gol que el portés com a mínim a la pròrroga. L’Espanyol havia de matar o adormir el partit i Sánchez Flores va començar a moure la banqueta ja al 80 a la recerca d’una cosa o l’altra amb Sergio García i Darder. I el van acabar adormint sense haver de patir gaire per defensar el seu avantatge.